En casos de violència domèstica o de gènere, molt sovint es tendeix a posar la pressió i focus sobre la víctima, culpant-la a ella per haver-se quedat. Però les raons per les quals una víctima no fuig del seu maltractador van molt més enllà de la simple decisió de marxar.
La Leslie Morgan Steiner, supervivent de violència domèstica, explica a la TED Talk la seva història. Una història que, com ella reconeix, no és única, ja que és similar a la que podrien explicar moltes més víctimes que van tenir la sort de sortir vives.
La seva història comença amb una jove de 22 anys, nova a la gran ciutat de Nova York, que coneix un home atractiu, intel·ligent i divertit. El principi de la relació va ser idíl·lic, però la Leslie destaca que el primer pas cap a la construcció d’una base de violència va ser idolatrar-la, fer-la sentir superior i mostrar-li un amor incondicional. De forma que, quan ell va deixar la seva feina “perquè amb ella se sentia complet” i li va dir de traslladar-se, casualment, lluny de la família i amics, ella va sentir que li devia, ja que ell havia fet sacrificis per ella i l’estimava amb bogeria. Però aquest va ser el primer pas cap a l’aïllament.
A continuació, van arribar les demostracions de força. El seu maltractador va comprar tres pistoles amb l’excusa que, en ser una zona nova, es volia sentir segur. Però, tal com expressa la Leslie, en realitat eren un avís cap a ella. Un avís que, si ell volia, la podia sotmetre. Així doncs, quan la va asfixiar per primer cop, ella ho va atribuir a l’estrès. Quan li va donar la primera pallissa, ella va assumir la culpa perquè podria haver sigut més bona amb ell. Quan la tirava per les escales, quan li llançava café bullint per sobre de la roba per una entrevista de feina, quan l’amenaçava de matar-la,…
I per què no va marxar, doncs? Perquè no sabia que estava sent maltractada, diu ella. La violència de gènere no comença d’un dia per l’altre, tot el contrari. El maltractador va posant amb cura les pedres del camí que guiaran a la víctima cap a un pou del qual li serà molt difícil escapar. No comença amb una pallissa; comença amb els petits comentaris, amb demostracions de poder i força, amb l’aïllament, amb la construcció de l’estereotip de noi amb problemes que serà salvat per la noia,… Amb la lenta normalització de situacions i comportaments violents. Aquest procés va provocar que ella no s’adonés de la situació que estava vivint, fins al punt de viure en una realitat alternativa, com ella diu: “I never once thought of myself as a battered wife. Instead, I was a very strong woman in love with a deeply troubled man, and I was the only person on Earth who could help Conor face his demons.”
La segona raó per la qual no és tan fàcil marxar per les víctimes és el perill que aquesta decisió podria comportar. El maltractador no té res més a perdre, i l’últim pas en la violència domèstica és matar la víctima. És tal aquest desenllaç, que el 70% dels assassinats per violència de gènere es donen després que la víctima hagi deixat l’agressor. Quan no és la mort, altres tècniques per seguir torturant la víctima, fer-la penedir de la seva decisió i aconseguir que torni són l’assetjament o amenaçar de treure-li o fer quelcom dolent als fills, entre d’altres.
Tot i que la Leslie tenia una vida perfecta, aquesta no va significar una salvació. Amb la seva història, doncs, també vol posar de manifest que la violència de gènere li pot passar a tothom i que no hi ha un estereotip de víctima.
En resum, la Leslie respon a la pregunta que molta gent fa a les víctimes i denuncia la necessitat de deixar de posar el focus i responsabilitat sobre elles, ja que aquestes, molt sovint, no són conscients que estan sent maltractades, perquè és la idea d’amor a la qual s’han acostumat per culpa de la manipulació de l’agressor. Hem de protegir i acompanyar la víctima, i qüestionar i jutjar al maltractador. Educar noves generacions perquè entenguin que l’amor romàntic (aquell típic de conte de fades, el de la gelosia, agressivitat, impulsivitat i control) no és l’amor sa, i que no s’ha de ser ni agressor ni còmplice. Només així deixarem un món sense víctimes “que no marxen”.
