Este blog es una experiencia colectiva de creación de contenidos en el marco de la asignatura de Género y Publicidad por la docente Carmen Echazarreta y Andrea Aran de la Universitat de Girona.
La visibilitat de les dones del cinema espanyol en llocs de direcció és pràcticament insignificant en comparació amb la dels seus companys. Aquesta situació a més, és extrapolable a tots els oficis del sector. L’evidència d’això són els 103 homes nominats als Goya d’aquest any dels 120 nominats totals.
Segons l’últim estudi de l’Associació de Dones Cineastes i Mitjans Audiovisuals (CIMA), al 2016 va haver-hi un 26% de productores, 17% de guionistes i només un 16% de les pel·lícules van ser dirigides per dones. I, desgraciadament, al 2017 el percentatge de directores va mimbar fins al 7% segons Virginia Yagüe, presidenta de CIMA.
Per això, és important reconèixer el treball de les cineastes espanyoles. Aquelles que, malgrat els obstacles, lluiten per fer-se un buit en la indústria cinematogràfica.
Com no podem escriure sobre totes les dones del cinema espanyol, us deixem una petita mostra de les cineastes que tenim actualment al nostre país i que segur donaran molt a parlar en els pròxims anys.
Carla Simón
La nostra llista no podria encapçalar-la una altra que Carla Simón. Responsable d’una de les millors pel·lícules espanyoles de l’any 2017. En el seu debut com a directora de llargmetratges amb Estiu 1993 va aconseguir el Goya a Millor Direcció Novella. El seu treball va meravellar a la crítica.
Leticia Dolera
La fins al moment actriu Leticia Dolera va fer el salt a la direcció amb Requisits per a ser una persona normal al 2015. Destaca el seu paper com a defensora dels drets de les dones així com la seva postura crítica amb la indústria.
Icíar Bollaín
Una altra de les dones del cinema espanyol més destacades. Encara que va debutar com a actriu als 14 anys, la seva faceta com a cineasta va començar en 1991. Amb Et dono els meus ulls, un al·legat contra la violència de gènere, va revolucionar el cinema espanyol. A més, va arrasar en els Goya amb 7 premis, entre ells a la Millor Pel·lícula. En 2006, al costat d’altres cineastes, va fundar CIMA.
Isabel Coixet
Tampoc podia faltar en aquesta llista una de les cineastes espanyoles més internacionals. I és que Coixet és una de les directores marca Espanya més ben reconeguda i valorada fora de les nostres fronteres. Sense parar de treballar des de 1988 va debutar com a guionista i directora amb la pel·lícula Massa vell per a morir jove, proposta per als premis Goya, en la categoria de millor Director Novel. Coixet té una llarga trajectòria i ha estat premiada en múltiples ocasions. El Goya a la Millor Direcció per la Llibreria ha estat l’últim guardó obtingut.
María Ripoll
Finalment cal parlar de María Ripoll. Al 2014 va arrasar amb Rastres de sàndal, i després en la comèdia romàntica de 2015 Ara o mai. Amb més de 1,3 milions d’espectadors l’any passat, Ara o mai va ser tot un èxit. Per això, la directora catalana va tornar a la càrrega amb No culpis al karma del que et passa per gilipolles.
Feminisme: Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.
‘No totes som iguals.’ Feministes africanes i descendents d’africans es van desmarcar de la vaga feminista del 8 de març al·legant que no es reconeix la profunda marca de la raça en el gènere. Ho expliquen en un manifest que defineixen com un acte de rebel·lia negra.
En el manifest argumenten els seus motius per a no participar en la vaga feminista i i més endavant especifiquen: ‘Les dones negres, oprimides, oblidades, cosificades, ignorades, hipersexualitzades, atacades i invisibilitzades no som un ens subsidiat i sense identitat. Som i convoquem moltes dones negres, racialitzades o migrants darrere de la nostra lluita. L’orgull ha vençut la prostració i la lluita el conformisme. No podem passar per alt les realitats de la nostra gent, que sofreix un racisme, de vegades mut i invisible, de vegades brutal i evident. Creiem fermament que la deshumanització de la dona racialitzada és un problema estructural que no es resol amb aquest gest de la vaga.’
A més de les dificultats afegides que poden trobar a l’hora d’accedir al mercat laboral, o pel fet de tenir més risc de ser agredides o violades, hi ha terribles tragèdies del present, com el tràfic d’éssers humans, especialment cruel en el cas de les dones negres. Una pràctica que és la readaptació als nostres temps de la idea colonial de la dona negra com a ésser inferior, gairebé animal, útil per a l’esclavatge sexual i l’explotació comercial clandestina. Aquest va ser el cas de la congolesa Fàtima Dembo i tantíssimes altres que no es coneixen perquè es troben atrapades en les xarxes mafioses de tràfic i prostitució.
SÍMBOL DEL FEMINISME AFRICÀ ANTICOLONIAL
Hi ha històries tràgiques del passat que amb el temps han anat esdevenint símbols de la lluita i la denúncia de les joves feministes i artistes africanes més modernes i radicals.
A l’Exposició Universal de París del 1937 –dita ‘de les Arts i les Tècniques dins la Vida Moderna’– el món va conèixer el Gernika de Picasso, El segador de Joan Miró, l’escultura Obrer i dona del Kolkhoz de Vera Ignàtievna Múkhina,… entre moltes altres meravelles de l’art i la tecnologia modernes.
Però a la moderníssima Exposició Universal del 1937 també s’hi va crear el Museu de l’Home, on s’exposava l’esquelet, el cervell i els genitals (conservats en formol) d’una dona africana, al costat d’una rèplica del seu cos en guix a mida natural. Era Sara Baartman (1789-1815) una dona khoikhoi sud-africana que va ser exhibida en circs, fires i festes aristocràtiques com un animal salvatge, maltractada, prostituïda i, finalment, tutelada pels científics més importants, que la van analitzar com un animal de la categoria dels mamífers.
Quan es va morir, de sífilis o de tuberculosi, a vint-i-cinc anys, Georges Cuvier, el pare de l’anatomia comparada, li va fer l’autòpsia i en va conservar el cervell, l’esquelet i els òrgans genitals, que foren exposats al Museu de l’Home de París fins l’any 1974. Nelson Mandela, quan va accedir a la presidència de Sud-àfrica, en reclamà el cos a François Mitterrand, que s’hi va avenir. Però no va ser fins l’any 2002, després de molts debats legals i parlamentaris, que allò que encara romania de les seves restes no va poder rebre una sepultura digna a la seva terra natal, Sud-àfrica, on ara és un símbol nacional.
Sara Baartman al llibre de Georges Cuvier ‘Història Natural dels Mamífers’.
LLUITA FEMINISTA AL CONGO
Pel que fa a La República Democràtica del Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona, arrossega una llarga història de violències i de pobresa extrema. Però des de fa un temps les dones han alçat la veu i reivindiquen acabar amb un model social que no les té en compte:
Mama Tola Florena esta decidida a aconseguir que el país faci un pas endavant en matèria d’igualtat. Cada matí, activistes com Mama Tola surten arreu del país a recórrer els barris populars per sensibilitzar porta per porta. Parlen família per família sobre la perspectiva de gènere i la necessitat d’aplicar-la al centre de les famílies modificant el repartiment de tasques. Mama Brigitte Bikuma, activista de l’ONG Étoile du Sud, també fa formació porta per porta.
«La sensibilització que l’Étoile du Sud ha instaurat al barri sobre perspectiva de gènere ha vingut per alliberar les dones que estaven bloquejades i molestes… pels homes. És l’home qui frena la perspectiva de gènere dins la família. Per la dona, quan ha entès què volia dir parlar de gènere, ha sigut un alliberament. Les dones del meu barri estan molt contentes», Mama Brigitte Bikuma, activista de l’ONG Étoile du Sud
Mama Françoise Katt és la primera dona en 60 anys que forma part del consell d’administració de la Universitat de Lubumbashi, la segona ciutat més gran del país. Ella va ser una de les impulsores del projecte de comunitats de gènere al Congo. Van fer una enquesta per veure la perspectiva que tenia la gent en referència al gènere i van comprovar que molt d’ells no tenien cap coneixement o es molts creien que el gènere era la promoció de la dona. Davant d’aquests resultats, van veure que era important que l’ONG Étolie du Sud es comprometés en la sensibilització de la formació en perspectiva de gènre per aconseguir que la gent la integri a les seves vides.
Mama Marthine Makaya, infermera que treballa al barri de Lubudi-Luka, un dels més perillosos de la capital, on ni la policia ni el personal sanitari s’atreveixen a entrar-hi. L’activista que gràcies a un petit consultori i a la formació que ha impartit a les veïnes del barri per fer de llevadores ha canviat la vida de moltes dones. Abans, la majoria es veien obligades a parir a casa o al carrer perquè no tenien forma d’arribar a l’hospital i gairebé la meitat de les dones i els nens morien en el part. La tasca de Mama Marthine ha aconseguit reduir la taxa al 25%.
Esther Kalumbu és la màxima responsable de la unitat a Lumbashi, la segona ciutat més gran del país. En l’últim any han atès 200 casos de violacions a menors. La més petita tenia només 3 anys. Kalumbu es reuneix amb nenes de 13 i 17 anys que han patit una violació i que reuneixen totes les forces per denunciar-ho sabent que pot tenir conseqüències greus com que la societat les aparti o que ningú es vulgui casar mai amb elles.
DONES ACTIVISTES D’ÀFRICA
Els seus treballs i trajectòries són diferents, ja que parteixen de contextos socials y polítics diferents.
El factor comú que tenen entre sí, l’apoderament de la dona negra com a subjecte polític: En lluita per l’abolició de les opressions que la travessen, tant a nivell individual com col·lectiu.
Amina Mana va néixer el 1958 a Nigèria. La seva obra més coneguda fou una publicació anomenada: Beyond the Masks: Race, Gender and Subjectivity (Routledge, 1995). L’any 1999 va ser directora del African Gender Institute de la Universitat de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). El 2002 Amina fundà la revista Feminist Africa.
Un dels seus pensaments va ser l’ideal del propi significat del terme “feminisme”. Utilitzar el terme per indicar rebuig a l’opressió i promoure la lluita de l’alliberació de les dones de tota forma d’opressió, interna, externa, psicològica i emocional, socioeconòmica, política y filosòfica.
Amina Mana, acadèmica feminista molt reconeguda al continent africà.
Molara Ogundipe activista, educadora i crítica literària des de la seva Nigèria natal. Apostava per les capacitats de la dona Ioruba dins de l’estructura comunitària: Des de coneixements científics, mitjançant la medicina, la seva contribució a la tecnologia mitjançant el tractament de metalls. La defensa de l’estructura comunitària Ioruba enfront del jou civilitzador d’occident, mitjançant el cristianisme. Les tradicions Ioruba representaven la resistència de la persona africana a ésser “colonitzada”.
La figura de la dona Ioruba en aquest context, era símbol de lideratge, cosa que incomodava al colon, disposat a imposar les seves lògiques patriarcals (im)posant la figura de l’home, de l’home “blanc” com a ésser indestructible per excel·lència.
Molara Ogundipe és una de les teòriques feministes més importants d’Àfrica.
Aminata Dramare Traoré: Va néixer a Mali l’any 1942. Ha estat coordinadora al Forum pour l’autre Malí i ha escrit quatre llibres: L’étau. L’Afrique dans un monde sans frontières (Actes Sud, 1999), Le viol de l’Imaginaire (Fayard/Actes Sud, 2002), Lettre au Président Françs à propos de la Côte d’Ivoire et de l’Afrique en general (Fayard, 2005), L’Afrique humiliée (Fayard, 2008).
Aminata denuncia com és vista la dona africana: Es presenta a la dona eternament com a objecte a desenvolupar però sense abordar les solucions. Es parla sobre el seu rol i estatus com si d’una lectura estadística d’economia es tractés. No es tenen en compte la complexitat en la seva relació de gènere amb l’home.
Dramaré Traoré es mostra molt crítica amb temes de polítiques internacionals: No té cap inconvenient a assenyalar al nord global, respecte la seva relació amb Àfrica: Qüestiona les relacions que mantenen les institucions internacionals amb Àfrica. Afirma que són d’extrema gravetat i lamenta que els col·lectius de dones africanes no prenguin cartes en l’assumpte. Es mostra molt crítica amb les institucions financeres i els seus ajustos planificats per a Àfrica.
D’altra banda, es mostra partidària amb l’aliança entre dones i homes africanes per abolir problemes comuns: Posant especial enfocament i esforç a l’autonomia i independència de poder gestionar-los.
Aminata Dramare Traoré va ser Ministra de Cultura des del 1997 al 2000.
Houria Bouteldja: Militant argelina nascuda el 5 de gener de 1973. La seva militància gira al voltant dels moviments antiracistes partint de diferents eixos.
Un dels principals conceptes polítics que realça, és el concepte d’interseccionalitat, aplicat des del punt de vista del PIR, posant el valor en l’origen del terme i criticant a part de l’acadèmia occidental i dels moviments feministes de dones occidentals, de dones “blanques” que instrumentalitzen amb ell.
En segon lloc, per situar i identificar les opressions de raça, gènere i sexualitat que pateixen les múltiples subjectivitats dins de la república: Mencionant les dinàmiques de poder exercides pels moviments de LGTBI i feministes occidentals.
Houria qüestiona diversos aspectes com les relacions de poder des d’un punt de vista decolonial.
Houria Bouteldja portaveu del Partit dels Indígenes de la República i conegut com el PIR a França.
Aquestes són quatre de moltes figures carismàtiques de dones feministes. Resulta imprescindible conèixer els seus treballs per fer-se idea del gran treball que estan exercint: Les seves reflexions i teories, i sobretot les seves accions partint des de l’experiència encarnada. Existeix una gran diversitat epistèmica femenina, començant per les dones de carrer: Dones que a diari, lidien amb opressions diverses i que han de ser visibilitzades per poder posar-hi fi.
CLARISSE
Amb només 13 anys, Clarisse, una nena tímida, ha reunit el valor per anar a la comissaria de la unitat especial de policia per a la violència de les dones de Lubumbashi. S’ha encoratjat i ha parlat alt i clar. Està embarassada de cinc mesos a causa de diverses violacions del mateix home. “Em seguia a l’escola cada dia i m’amenaçava amb pegar-me si no pujava a la seva moto i me n’anava amb ell”, diu amb la mirada a terra. “Se’m va endur tres vegades i em va violar, i quan va saber que estava embarassada em va portar a casa dels seus pares, on m’han tingut amagada durant tot aquest temps. Però em pegaven i no he pogut aguantar més”
Hi ha moltes dones africanes que han esdevingut i esdevindran importants a la història de la humanitat. Però volem destacar a la Clarisse, la nena de només 13 anys amb un coratge de guerrera, i a totes les dones i nenes que s’atreveixen a denunciar aquests casos i que lluiten per poder tenir una vida millor.
Aprofitant que en l’últim post vam parlar del Body Positive, avui parlàrem d’un moviment que fa temps que està present a xarxes i que en les últimament es torna a fer bastant, aquest es tracta de mostrar el mateix cos d’una persona en postures diferents. Primerament posant, de forma que el cos de la persona, normalment dones, es veu perfecte, llavors la següent imatge, és del mateix cos i perspectiva, però amb una senzilla diferencia, la persona no fa cap esforç per posar, la cosa canvia, perquè en aquest cas veiem un cos amb una panxa que no es plana amb estries, etc.
A continuació, podrem veure algun cas, com la influencer @danaemercer, que dedica el seu Instagram a conscienciar a la gent sobre el que les xarxes amaga respecte al cos de les dones.
I a continuació altres influencers que al llarg dels anys han fet una imatge similar a aquesta:
També volíem destacar en particular el cas de l’Abril Cols, la tiktoker catalana que en l’últim any ha guanyat un pilot de seguidors. Durant un viatge (per treball) va penjar la següent fotografia a stories, i algunes persones s’han dedicat a criticar el seu cos dient-li que est` gorda (a continuació podeu veure alguns dels missatges que li van enviar).
Així va respondre ella d’aquestes crítiques: «Nunca entenderé la capacidad que tiene la gente de llamar ‘gorda’ a cualquier precio. De todos estos comentarios salen las inseguridades y las enfermedades relacionadas con la alimentación. Me asusta mucho ver la maldad que hay en este mundo. Yo amo a mi cuerpo y sobretodo, me amo a mi». Per sort no es va prendre els comentaris seriosament i va acabar enviant un missatge positiu.
Amb la intenció de mostrar la veritat de les xarxes socials va fer un Tik Tok mostrant el que anteriorment parlàvem i la facilitat que hi ha en estilitzar el cos de forma que sembla un diferent.
abril cols utilizando su plataforma de esta manera pues bravo, ojalá todas las “influencers” mostrarán esa realidad que tanto “daño” hace. pic.twitter.com/ylwnOis1aS
Aquest es va fer molt viral tant a Tik Tok com a Twitter on mostrem a continuació alguns dels comentaris que va rebre:
Com veieu, hi ha de tot, gent que dóna suport a aquesta visibilització, i gent que la critica perquè pot generar complexos a gent «no normativa». Vosaltres que n’opineu?
Me Too és el nom d’un moviment que es va iniciar de forma viral com a hashtag a les xarxes socials. Va sorgir l’octubre de 2017 per denunciar l’agressió i l’assetjament sexual, arran de les acusacions d’abús sexual contra el productor de cinema i executiu nord-americà Harvey Weinstein.
El 2017 Harvey Weinstein va ser destituït de l’empresa que va fundar per les acusacions d’assetjament sexual durant més de 30 anys. Va abusar del seu poder per aconseguir beneficis sexuals d’empleades a càrrec seu, però a mesura que augmentava la consciència del que significa el moviment Me Too, la seva posició en l’empresa va ser insostenible. En un comunicat va demanar disculpes i va reconèixer les seves accions causants de gran dolor entre les seves empleades, tot i que s’excusava afirmant que així era la cultura de llavors, excusa inacceptable per al moviment, significat i campanya del Me Too.
La frase va ser utilitzada durant molt temps per l’activista social Tarana Burke, però va ser popularitzada per l’actriu Alyssa Milano, qui va animar a les dones a tuitejar les seves experiències per demostrar els fets. Des de llavors el hashtag ha estat utilitzat per més de 500.000 persones, entre elles moltes celebritats.
Font: AmecoPress
Què és?
És el moviment amb el que dones de tot el món, famoses, conegudes i anònimes, comparteixen les seves experiències d’assetjament, abús sexual i violació per denunciar la situació amb l’objectiu d’acabar amb la impunitat d’assetjadors, abusadors i violadors.
El significat de Me Too és «Jo també» he patit assetjament, abús o violació.
Objectiu del moviment
Trencar amb l’assetjament normalitzat
Denunciar
Castigar als culpables
Font: San Carlos Digital
Personalitats rellevants del moviment
Tarana Burke
És una activista social i organitzadora de la comunitat, que va començar a fer servir la frase «Me Too» el 2006, a la xarxa social Myspace amb l’objectiu de promoure «l’empoderament a través de l’empatia» entre les dones de color que han estat abusades sexualment. Tarana, va crear un documental titulat Me Too i amb aquest es va inspirar per fer servir la frase després de no poder respondre a una nena de 13 anys que li va confiar que havia estat agredida sexualment. Burke va dir que més tard desitjava que simplement li hagués dit a la noia: «Me too».
Font: Vogue
Alyssa Milano
Després de l’exposició de les acusacions per part de Harvey Weinstein, i la seva pròpia publicació de bloc sobre el tema, el 15 d’octubre de 2017, l’actriu Alyssa Milano va escriure: «Si has estat assetjat o agredit sexualment, escriu metoo com a resposta a aquest tweet”, i va tornar a publicar la següent frase suggerida per un amic:» Si totes les dones que alguna vegada han estat assetjades o agredides sexualment escriviu Me Too com a estat, llavors li donem a les persones una idea de la magnitud del problema», encoratjant a difondre la frase “Me Too” per intentar cridar l’atenció sobre l’agressió sexual i l’assetjament.
Font: Elfeminismo.com
L’endemà 16 d’octubre de 2017, Milano va escriure: «M’acabo d’assabentar d’un moviment #MeToo anterior, i la història d’origen és igualment punyent i inspiradora», proporcionant l’enllaç al lloc de Tarana Burke. Milano atribueix la seva identificació amb el moviment Me Too a ser personalment afectada per l’assetjament sexual durant un concert quan tenia 19 anys. Alyssa Milano va encoratjar l’ús del hashtag després que sorgissin acusacions contra Harvey Weinstein el 2017.
Font: El País
Actrius involucrades amb el Me Too
Moltes actrius de Hollywood, es van atrevir a exposar públicament casos d’abusos que pensaven que no eren tan usuals com l’escàndol sexual de Harvey havia revelat, encara que era un secret a veus a Hollywood. Entre algunes d’aquestes actrius destaquen:
Ashley Judd
Asia Argento
Mira Sorvino
Gwyneth Paltrow
Angelina Jolie
Impacte i efectes socials
La frase “metoo” va ser utilitzada més de 200.000 vegades el 15 d’octubre i tuitejada més de 500.000 vegades el 16 de octubre. A Facebook, el hashtag va ser utilitzat per més de 4.7 milions de persones en 12 milions d’entrades durant les primeres 24 hores. La plataforma va informar que el 45% dels usuaris als Estats Units tenien un amic que havia realitzat una publicació usant el terme.
l’1 de gener de 2018, el col·lectiu “Time ‘s Up” format per més de 300 actrius, va anunciar la creació d’un fons a Hollywood per ajudar a dones de qualsevol estrat social contra l’assetjament sexual.
El hashtag es va estendre a almenys 85 països i a més de Hollywood, la declaració “Me Too” va provocar el debat sobre l’assetjament i l’abús sexual en la indústria de la música, ciències, acadèmia i política.
Me Too ha tingut implicacions en la societat, la legislació i la vida tal com era coneguda abans que aquest moviment aparegués el 2017. Alguns dels principals canvis han estat la defensa més gran de la igualtat en les arts escèniques, prescindir d’hostesses en l’automobilisme i legislacions per no subvencionar mitjans de comunicació que incloguin publicitat amb continguts per a adults.
Moltes vegades, quan es parla sobre violència de gènere la majoria de les persones pensem en els cops que un home pot propiciar a una dona. Però, realment, què passa amb l’altra punta de l’iceberg, aquella que no es veu? Què passa quan un noi no exerceix violència física sobre una dona o noia, però mentalment l’està maltractant?
Com a noies, ens hem fet alguna vegada la pregunta: estic sent maltractada psíquicament o psicològicament?
Primer cal puntualitzar sobre un aspecte, que és la diferència entre la violència psíquica i psicològica, ja que aquests són dos termes bastant ambigus i que en general no se saben diferenciar.
Quan es parla de violència psíquica es tracta d’aquella violència que va més enllà del deteriorament psicològic que pot tenir una víctima, aquest tipus de violència esdevé un problema de salut mental com pot ser una malaltia mental. La violència psicològica afecta a la salut mental de la víctima, però sense que aquesta arribi a crear una malaltia mental.
En la societat d’avui dia, encara es normalitzen certs comentaris per part de la parella, pares o familiars – majoritàriament provinents d’homes, ja que són els que se senten que tenen un poder i una superioritat justificada-. Dins de la violència psíquica o psicològica trobem un gran ventall d’actituds que són clarament violència:
En el moment en què un home crítica la teva persona, és a dir, el teu caràcter, la teva manera de vestir, les teves aspiracions, el teu físic, les teves amistats, etc., estàs sent maltractada psicològicament. Quan la víctima ja està totalment reduïda com a persona i aquesta se sent insignificant o incapaç de viure sense el seu agressor apareix un altre factor que és molt comú en la violència psíquica, el famós rentat de cervell.
Dins de la violència psíquica trobem un patró que predomina sempre, el famós rentat de cervell. Segons (Larrosa, 2010) «el rentat de cervell consisteix a demostrar a la víctima que l’agressor es comporta de manera lògica i honesta, fent-li creure que és ella qui necessita ajuda psicològica». Aquest «lavado de cerebro» el que comporta és una càrrega més per la víctima, ja que aquesta comença a adoptar actituds encara més nocives per ella mateixa.
Un altre factor clau per poder mantenir lligada a la víctima, i que apareix com a resultat de temps de maltractament psicològic, és la dependència emocional: el teu estat d’ànim depèn de la seva aprovació. Si ell està content amb tu, tu estaràs contenta; si ell s’enfada, tu acceptaràs cegament que la culpa ha estat teva per no ser prou bona.
Des del nostre punt de vista, aquest tipus de violència és la que més efectes col·laterals comporta, la que més cal·la entre les víctimes. Per això és important reconèixer aquest tipus de violència a temps.
Quan la teva parella et diu que deixis de costat a les teves amigues perquè no li cauen bé és violència.
Quan la persona a la qual estimes et diu que sense ell no ets res, estàs davant d’un agressor.
Quan la teva parella, el teu pare o algun familiar qüestiona les teves aspiracions perquè creu que no ets capaç d’aconseguir-ho, això també és violència.
Quan la teva parella gestiona els vostres problemes deixant-te de parlar durant hores o dies, és violència.
Quan aquesta persona vol que tallis tots els vincles d’amistat o familiars perquè vosaltres dos «sou feliços» tots dos sols, estàs davant d’un cas de violència de gènere.
Quan la teva parella ignora les teves preocupacions, tractant-les com ximpleries, ets una víctima.
Quan estàs amb els teus amics, entre els quals hi ha una parella i el noi o home comença a fer comentaris que ridiculitzen a la seva parella i notes que aquesta adopta una actitud incòmoda, també estàs davant d’un cas de violència.
Aquestes i moltes altres més situacions són un clar exemple que la violència no només consisteix en el fet que una dona tingui blaus per tot el cos. És igual de perillós que un home estigui matant lentament psíquica i psicològicament a la seva parella, i que aquesta no pugui adonar-se de la realitat en què viu.
Como bien dijo Mitsuye Yamada activista, japonesa norte-americana y feminista, “reconocer nuestra propia invisibilidad significa encontrar por fin el camino hacía la visibilidad”. Así pues, esta semana toca presentar a esas grandes creadoras, a las grandes directivas, a esas mujeres que están detrás de la parte más comercial de esta disciplina, a las grandes publicistas.
Para entrar en contexto, se entiende como Publicidad la difusión o divulgación de información, ideas u opiniones de carácter político, religioso, comercial, etc., con la intención de que alguien actúe de una determinada manera, piense según unas ideas o adquiera un determinado producto.
La Publicidad ha sido una área que siempre ha menospreciado a las mujeres creando un canon de belleza irreal, poco representativo y que además ha sido partícipe del aumento de bajas autoestimas en el público femenino generando problemas tanto físicos como psicológicos en este. Pero, aparte, también ha dejado de lado a esas mujeres que no salen en la pantalla, a esas que son las que están detrás de todas las campañas y que se dedican a realizar estudios y mover hilos para poder realizarlas y que se merecen todo tipo de reconocimiento.
Así pues, a continuación os dejamos algunos referentes femeninos y muy poderosos de la Publicidad:
Mary Wells Lawrence
Se convierte en la primera mujer en dirigir una agencia importante – Wells, Rich, Greene
No se puede hablar de mujeres en la publicidad sin decir el nombre de Mary Wells Lawrence. Lawrence, nacida en 1928 en Youngstown, Ohio, es quizás la más famosa por ser la primera directora ejecutiva de una empresa que cotiza en la Bolsa de Nueva York. Su influencia en la publicidad fue extraordinaria, e incluso si no conoces su nombre, muy probablemente conozcas algunos de sus trabajos. Mary es una empresaria estadounidense que dejó una huella en la publicidad durante una época en la que los hombres dominaban el campo.
Lawrence comenzó su carrera publicitaria como copywriter en el Department StoreMcKelvey y pasó a Nueva York, donde trabajó para otras compañías, incluyendo a Macy’s, donde fue manager de publicidad de modas. En 1953 se convirtió en redactora y jefa de redacción de grupo en McCann Erickson .
Apenas cuatro años después se incorporó a Doyle Dane Bernbach , agencia en ascenso que se convertiría en una de las más influyentes en la historia de la publicidad. Una de sus campañas más notables fue «Plop, plop, fizz, fizz» para Alka Seltzer. Lawrence sugirió que el anuncio mostrara dos tabletas colocadas en el vaso, lo que implica que las personas usan dos cada vez que toman el remedio. Como resultado, esto vendió aún más Alka Seltzer. Otras campañas incluyen: “No puedo creer que me comí todo” y “Pruébalo, te gustará” para Alka Seltzer ; «ME GUSTA NY«; “Confía en el toque de Midas” para Midas ; «Levante la mano si está seguro» para el desodorante seguro .
En 1969 Mary Wells Lawrence ya era la ejecutiva mejor pagada en publicidad y fue seleccionada por el Vicepresidente de los Estados Unidos, Nelson Rockefeller, para ser miembro de su Comisión de elecciones críticas para Estados Unidos, e invitada por el presidente de los Estados Unidos, Gerald Ford, para representar a los negocios en una Cumbre económica en Washington, D.C. Ese mismo año fue nombrada por Who’s Who of American Women como una de las once mujeres que han hecho una contribución significativa a la sociedad. En 1971, Lawrence fue nombrada mujer publicitaria del año por la Federación Estadounidense de Publicidad, y en 1999 fue incluida en el Salón de la Fama de la Publicidad Estadounidense.
Después de DDB , Lawrence se puso a trabajar para Jack Tinker y su agencia, Jack Tinker and Partners . Esta fue una agencia revolucionaria, que en realidad era más como un grupo de expertos, y se hizo conocida en todo el mundo como «Pensadores de Tinker». Una campaña de Lawrence que surgió fue «El fin del plano llano» para B raniff International Airways. La campaña fue fundamental para el cambio y el éxito final de la aerolínea.
Cuando se le preguntó sobre su proceso creativo, Lawrence respondió: “No puedes ser tú mismo. Tienes que duplicarte. Tienes que leer libros sobre temas de los que no sabes nada. Tienes que viajar a lugares a los que nunca pensaste viajar. Tienes que conocer a todo tipo de personas y estirar sin cesar lo que sabes «.
Caroline Robinson Jones
1963: Caroline Robinson Jones comienza su carrera en publicidad y luego se convierte en la primera mujer de color en ser vicepresidenta en una agencia de publicidad.
Caroline Robinson Jones, nacida como Caroline Marie Robinson, fue una redactora y ejecutiva publicista estadounidense y una de las primeras publicistas afroamericanas. Se graduó en 1963 en la Universidad de Michigan en Ann Arbor, obteniendo una doble licenciatura en inglés y ciencias.
Comenzó su carrera trabajando como secretaria en una agencia de publicidad. A principios de los años 60, Jones se incorporó a la agencia de publicidad J. Walter Thompson, una de las principales en Estados Unidos, convirtiéndose así en la primera mujer afroamericana en trabajar como copywriter en dicha empresa. También trabajó para la agencia Batten, Barton, Durstine y Osborn (la conocida BBDO), dónde llegó a ser nombrada vicepresidenta, convirtiéndose en la primera mujer negra en alcanzar este puesto en una gran agencia de publicidad, siendo los altos cargos en la industria publicitaria poco accesibles para las mujeres incluso a principios del siglo XXI.
Fue una de las fundadoras de agencias como Caroline Jones Advertising, Zebra Associates y Mingo-Jones, la primera en centrarse en publicidad para públicos minoritarios y también las primera agencias de publicidad creadas principalmente por ejecutivos afroamericanos. Durante sus más de 30 años de carrera, Jones luchó por incorporar la diversidad racial en las campañas de publicidad, inspirando a mujeres y hombres afroamericanos a desarrollarse profesionalmente en el mundo de hombre blancos.
Jones formó parte de diversas asociaciones com el Committee of 200, el International Women’s Forum, la Advertising Woman of New York así como del comité de dirección de New York City Partnership, Eureka Communities, The Advertising Council y el VCU Ad Center en Virginia. También fue miembro del New York State Banking Board y del comité asesor del Women’s Bank of New York. Jones presentó dos programas de radio y televisión, In the Black: Keys to Success y Focus on the Black Woman. También fue ponente y conferenciante en universidades, grupos profesionales y simposios. Creó la Beca al Mérito del Decano Caroline R. Jones en la Universidad de Michigan donde estudió y participó en el Visiting Committee for the College of Literature, Science and the Arts.
Paula Green
Paula Green: una de las mujeres pioneras en el mundo de la publicidad
Paula Green fue una ejecutiva y redactora publicitaria estadounidense, y una de las mujeres pioneras en el mundo de la publicidad.
Se graduó en la Universidad de California, en Berkeley y posteriormente fue redactora en la revista Seventeen y años después trabajó en la agencia de publicidad LC Gumbinner. Green comenzó su carrera en la agencia Doyle, Dane, Bernvach (la famosa conocida DDB), a las órdenes de Phyllis Robinson. Fue la primera mujer de la agencia DDB en ocupar un puesto de supervisión creativa.
En 1962, escribió el eslogan de la marca de alquiles de coches Avis “We Try Harder”, que estuvo vigente hasta 2012 y considerada por la revista Advertising Age como uno de los siete mejores eslóganes en la historia de la publicidad del siglo XX. En la década de los 70 creó el himno de la Unión Internacional de Trabajadoras de la Confección (IGLWU) “Look for the Union Label” que buscaba combatir la globalización consiguiendo que los estadounidenses comprarán sus productos, a la vez que empoderar a las mujeres trabajadoras.
Cuando era joven, Green superó un cáncer de mama, lo que la motivó a crear en 1969 una campaña publicitaria de concienciación para la American Cancer Society.
En 2012, Green fue reconocida por la Federación Americana de Publicidad como una de la creativas que hizo historia en la industria publicitaria al incorporarla al Salón de la Fama de la Publicidad de The One Club, del que también forman parte publicitarios como David Ogilvy o Bill Bernbach.
Tiger Savage
Tiger Savage es una de las directoras creativas publicitarias líderes en el mundo, responsable de campañas globales para grandes clientes de primera línea, así como British Airways, Unilever, Vogue, Adidas y muchas más.
Aunque la información que podemos encontrar en Internet hoy en día sobre Tiger Savage es poca, sabemos que es una mujer británica que se formó en la School of Communication Arts, donde fue asesora de Paul Arden (director creativo de Saatchi & Saatchi). Años después se unió a Simons Palmer Denton Clemmow & Johnson, trabajando para marcas como BT, Nike o Virgin. Posteriormente trabajó en la reconocida agencia BBH (Bartle Bogle Hegarty) donde ganó premios por Coca Cola, Levi’s y Unilever, y donde creó The Lynx Effect, una campaña que dio mucho de qué hablar en su momento. Savage también es conocida como una marca publicitaria por derecho propio. De hecho, fue nombrada la «marca publicitaria» más importante de Campaign y la «mejor vestida» en años consecutivos.
Trabajó 11 años de la mano de M&C Saatchi hasta que en 2010 Tiger se fue para crear su propia visión de lo que debería ser una consultoría creativa y publicitaria en el siglo XXI según ella: Tiger’s Eye. Uno de los motivos de éxito de Tiger es su manera de trabajar con los clientes, ya que es cercana y discreta con estos, favoreciendo así un enfoque de tú a tú en los proyectos, al mismo tiempo que sabe plasmar lo que quieren transmitir las marcas y representar la identidad de estas, ya sean clientes más o menos conocidos a nivel mundial.
El punt d’inflexió del feminisme va arribar amb la teoria de la sexualitat de la filòsofa Simone de Beuavoir l’any 1949 qui exposava que el sexe amb el que es neix no determina el comportament de les dones sinó que aquest és determinant segons l’educació. D’aquí i la seva coneguda cita “La dona no neix, se’n fa”. A saber, segons Simone de Beauvoir es justifica la subordinació de la dona a través de la interpretació cultural de la reproducció. Aquests plantejaments van servir com a marc teòric per desenvolupar la teoria feminista de la tercera onada.
Tercera onada i diversificació del feminisme
Feminisme liberal
En la línia que ja va obrir Simone de Beauvoir, una dècada més tard, Betty Friedan, formada en psicologia social, reflexionava sobre la importància de les relacions socials en la construcció del rol femení en veure la insatisfacció de les dones amb el rol assignat de retorn a les llars en condició de mestresses de casa, després de la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar a analitzar el descontentament i la situació opressiva de les dones en la societat dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units que les conduïa a un món autodestructiu que es traduïa en trastorns d’ansietat, alcoholisme i depressió, entre d’altres. Recomanava a les dones que escoltessin la seva veu interior; que el fet que fessin cas omís a aquesta era el que les feia sentir frustrades. Això és el que ella mateixa anomenava “mística de la feminitat”, és a dir, allò que és essencialment femení, que apareix en les revistes femenines i la publicitat d’aquestes dues dècades, i que Betty Friedan s’oposava a acceptar. Aquest concepte és el que dóna nom a la seva La mística de la feminidad (1963).
Betty Friedan va impulsar la National Organization for Women (NOW) que va ser la representació més rellevant del feminisme liberal i que reflexionava sobre la desigualtat entre ambdós sexes que només s’erradicaria a través d’una reforma sistemàtica. Tanmateix, aquest corrent abraçava el liberalisme el que va suposar el sorgiment d’un feminisme advers a aquest, conegut com a feminisme radical.
Feminisme radical
El feminisme radical va desenvolupar-se entre als anys 1967 i 1975 i va desenvolupar la tesi d’“el personal és polític”que partia d’alguns plantejaments fets pel feminisme liberal en un context en què s’havia anat forjant un sistema cada vegada més classista, racista, imperialista i sexista, el que va ser caldo de cultiu per la renovació de les esquerres i diferents moviments socials contraculturals. D’aquesta manera, dones conscients de la seva situació opressiva es van organitzar de manera autònoma allunyant-se de les feministes liberals i van lluitar contra el liberalisme donant lloc al qual es coneix com a feminisme radical, que pretenia cercar els motius d’aquesta opressió des de l’arrel del problema.
Des de diferents col·lectius que abraçaven el feminisme radical es va gestar un nou activisme polític i social que va protagonitzar grans protestes públiques, amb actes de desobediència civil. Aquests grups van donar aportacions importants dins del moviment feminista i van permetre reinterpretar la vida de les dones a partir de la seva autoestima i la seva sexualitat. També els centres de dones maltractades van significar una nova forma política i organitzativa feminista.
És en aquest context també on cal situar a Germaine Greer i la seva obra La mujer eunuco (1970), la qual reclamava la importància de la diferència entre els sexes i la importància de la dignificació dels valors femenins, ficant les bases del feminisme de la diferència que desenvoluparia en les seves obres posteriors. Germaine Greer desconstrueix les idees de feminitat que obliga a les dones a assumir un rol de submissió per complir amb les fantasies i desitjos sexuals dels homes i remarca la importància del dret a la sexualitat femenina. Així, fa una crítica a la consideració de la dona únicament com un objecte de consum i com a nucli de l’estructura familiar amb la qual gasta tota la seva vitalitat. És per això que buscava despertar consciències femenines al voltant de la libido i del desig sexual, per aconseguir la seva emancipació i que la sexualitat femenina no estigui vinculada únicament a conceptes com maternitat, fidelitat i castedat, els quals justifiquen únicament la satisfacció masculina.
Feminisme de la igualtat i de la diferència
Paral·lelament, i a partir d’algunes qüestions teòriques del feminisme radical, es fa una divisió entre el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. Pel que fa al feminisme de la igualtat, demanava millores socials que donessin pas a la igualtat efectiva entre ambdós sexes trencant amb la dicotomia masculinitat i feminitat com a meres construccions socials. És per això que afirmaven la diferència de les dones per així poder construir una identitat pròpia des d’una perspectiva no heteropatriarcal. És a dir, defensaven la recerca de la llibertat a partir de la diferència entre sexes. Una de les exponents més conegudes és Carla Lonzi i la seva obra Escupamos sobre Hegel (1980).
Feminisme socialista
També a partir dels anys setanta, i des de la perspectiva de la teoria marxista, hi ha diferents pensadores com Sheyla Rowbotham, Zillah Esenstein i Roberta Hamilton, entre d’altres, que intenten fer una anàlisi on s’enforquillen capitalisme i patriarcat així com la dominació de classe amb la dominació sexual a través de la cerca de vincles entre les categories classe, gènere i raça.
Avui parlarem d’aquelles dones invisibilitzades i silenciades al llarg de la història.
Les dones som el 50% de la humanitat, però tot i això, en alguns casos, sembla que no hàgim existit.
Segons The Representacion Project, una entitat sense ànim de lucre dedicada a combatre els prejudicis i els obstacles de gènere, les dones només estan representades en un 0.5% de la història registrada.
Gran part dels descobriments mundials i projectes importants que ens han portat a la societat actual en la qual vivim, van sortir de les seves mans, de les seves idees i les seves iniciatives. Però, tot i tenir un paper molt important en tots aquests avenços i descobriments, el seu esforç i coneixement s’ha vist silenciat per figures masculines, pel patriarcat, i per ser apartades, durant molts anys, a fer les feines de casa i cuidar la família.
Trobareu alguns exemples d’aquestes grans dones al nostre perfil d’Instagram (@adgender) i continuació:
Grace Hopper. Pionera en el món de la informàtica i militar de l’exèrcit dels Estats Units, va ser una de les responsables de fer accessible la programació, aconseguir que aquesta arribés a la vida quotidiana, i que gent poc especialitzada pogués programar. D’aquesta manera va aconseguir que el món de la informàtica evolucionés.
Katherine Johnson. Una de les primeres dones matemàtiques negres que va treballar a la NASA, va resoldre el problema del qual va derivar la famosa frase “Houston, tenemos un problema”, i va permetre el retorn segur de la tripulació a la Terra.
Marie Tharp. Va crear al primer mapa del fons de l’oceà, fet que més endavant va permetre descobrir les plaques tectòniques.
Rosalind Franklin. Va descobrir la doble hèlix de l’ADN, tot i que James Watson i el seu supervisor, Francis Crick, es van endur el mèrit de la troballa.
Lise Meitner. El 1938 va descobrir, juntament amb Otto Hahn, la fissió nuclear, però el Premi Nobel de Química (1944) només se li va concedir a ell.
Frances Perkins. Es considera que les mesures socials i econòmiques que van treure als Estats Units de la Depressió van ser idea el president Roosevelt. La realitat és que va ser l’única dona del gabinet presidencial, Frances Perkins, secretària de Treball, la responsable del programa de reformes més ambiciós dels Estats Units al segle XX.
Mileva Máric. Juntament amb Albert Einstein van emprendre molts projectes, treballs i estudis relacionats amb la teoria de la relativitat. El 1905 Einstein va publicar quatre articles que van canviar per sempre les lleis de la física, en cap d’ells constava el nom de la seva dona, Mileva Máric, així com tampoc va tenir cap reconeixement quan ell va guanyar el Premi Nobel.
Totes elles només són algunes de les moltes dones que existeixen i han existit, i per tant, cal tenir-les presents. És necessari treure a la llum a totes aquelles dones que, al llarg dels anys, han silenciat, invisibilitzat i tret mèrits.
No som invisibles. Les dones també formem part de la història.
La setmana passada, us vam explicar que eren les dones STEM, en resum, són aquelles que es dediquen a la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques. Durant les pròximes quatre setmanes ens dedicarem a parlar més especificament de cada una d’elles.
Aquesta setmana toca parlar de les dones en la ciència.
1- Marie Curie va néixer a Varsòvia el 1867 i va ser una física i química pionera en el camp de la radiació. Va ser la primera dona en ser premiada amb el premi Nobel dues vegades i la primera persona en haver estat premiada amb el premi Nobel en dos àmbits diferents. També va ser la primera professora a la universitat de París i va descobrir dos elements de la taula periòdica; el Poloni i el Radi. Va crear el concepte de la radioactivitat juntament amb els primers descobriments dels efectes de la radiació. Tots i les seves fites es va trobar amb algunes inconveniències pel camí. Se li va negar l’entrada a l’Acadèmia Francesa de les Ciències, perquè era una dona.
2- Caroline Herschel va ser una astrónoma Alemana nascuda al 1750, va viure gairebé un segle. Va ser la primera dona en cobrar un salari respecte el Seu treball com a científica. També va ser la primera dona a Anglaterra en ocupar un lloc en el govern, va ser la primera dona en publicar descobriments científics a la Societat Real, d’haver rebut una medalla d’or a la Real Societat d’Astronomia i haver estat nombrada membre de la Real Societat d’Astronomia. També va ser nombrada membre de la Real Acadèmia d’Irlanda i de rebre una medalla d’or de la ciència pel Rei de Prússia.
3- Rosalind Franklin va ser la descubridora del ADN. Nascuda a Londres l’any 1920, ja des de petita tenia el somni de ser científica tot i que el seu pare no hi estava d’acord. Finalment, després de molt insistir, va poder estudiar química, física i matemàtiques a l’Universitat de Cambridge. En el moment del seu descobriment, un descobriment que ha estat l’avanç més important de la biologia moderna, Franklin treballava com a investigadora en el laboratori John Randall al King College de Londres on va coincidir amb Maurice Wilkins, també interessat en l’ADN. La seva mà amb la cristal·lografia de raigs X, la va dur a obtenir la famosa fotografía 51 sobre l’estructura de l’ADN. Wilkins, sense el seu permís, va ensenyar la fotografia als biòlegs Watson i Crick, això i l’investigació que ella havia portat a terme, els va servir a tots tres per guanyar el Premi Nobel de Medicina, sense cap reconeixement a Rosalind. L’any 1958, Franklin va morir l’any 1958, amb 37 anys, sense saber la veritable magnitud de la seva contribució a la ciència de la vida.
4- Lisa Meitner era una científica austríaca, nascuda l’any 1878. Va investigar sobre radioactivitat i física nuclear i a més, va ser la primera dona que va ser professora de física en una universitat alemana. Juntament amb un equip d’investigadors, varen descobrir la fissió nuclear, tot un èxit pel qual el seu amic i col·laborador, va rebre el Premi Nobel de Química, el qual ella no va poder gaudir per què va quedar-ne exclosa. A més, també va contribuir al desenvolupament de la bomba atòmica. En resum, podem dir que va ser una dona que es va anticipar al seu temps: de talent extraordinari, digna de ser comparada amb Einstein, una pionera del feminisme, ja que en aquella època les dones estaven predestinades a ser mares i mestresses de casa.
Segons el Cambrige Dictionari, Body Positive és: Acceptar i agradar els cossos humans de totes les talles i formes, sobretot el cos d’un mateix.
Aquesta corrent existeix des d’abans dels 2000, causada per les revistes i la publicitat, els estereotips de bellesa i com havia de ser cada cos estaven més presents. No va ser fins al voltant de l’any 2012 quan l’interès en el tema va incrementar gràcies al fet que artistes com «Lady GaGa», van fer una declaració relacionada amb l’acceptació pel cos sense importar el pes o els «defectes» observats per altres en resposta a crítiques sobre la seva imatge corporal i durant els anys següents, es varen sumar altres artistes a aquest moviment d’amor propi i satisfacció corporal, com ara Taylor Swift i Demi Lovato.
Per tant, aquest moviment sorgeix a conseqüència d’anys de viure sota la pressió social sobre el cos ideal, el qual està definit per les artistes i models de moda, els qui porten sobretot a dones a desenvolupar un desig inabastable d’aconseguir un cos perfecte. La majoria d’usuàries que reivindiquen aquest moviment, denuncien que els mitjans de comunicació i les xarxes socials imponguin o en siguin còmplices d’aquest ideal de bellesa.
A causa del moviment Body Positive són cada vegada més les persones que han obert els ulls i intenten veure l’altra cara de les xarxes socials, la qual vol reivindicar aquests cànons perquè sigui un espai lliure i apte per a totes les persones. Per tant, l’ús de les xarxes socials com a plataformes que promouen corrents com el Body Positive, el Body Neutrality o l’amor propi, són beneficioses, ja que es pot arribar a una audiència massiva i difondre aquest moviment i els missatges que aquest vol transmetre.
Així doncs, volem reivindicar que no existeixen els cossos perfectes, i volem promoure que totes ens empoderem i ens acceptem tal com som i ens identifiquem com a belles mirant més enllà de només un estàndard de bellesa, que identifiquem les nostres arrugues, cicatrius, estries i el nostre pes no com a defectes, sinó com a part de nosaltres i part de la nostra bellesa per a sentir-nos bé amb el nostre cos.
