Este blog es una experiencia colectiva de creación de contenidos en el marco de la asignatura de Género y Publicidad por la docente Carmen Echazarreta y Andrea Aran de la Universitat de Girona.
Menys del 30% dels investigadors en les àrees de la ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques del món són dones, acompanyat amb una desigualtat salarial respecte als homes, segons les dades de la UNESCO.
D’altra banda, per molt inversemblant que això soni, els progressos obtinguts els darrers anys en qüestions de gènere en l’àmbit estudiantil han evolucionat de manera positiva, gràcies a diversos punts claus i fonamentals com ara: la creació d’igualtat d’oportunitats en totes les ares socials, l’ensenyament constant des d’una edat primerenca sobre temes d’igualtat de gènere, la demolició de prejudicis i idees preconcebudes…
En aquest post de blog volem descentralitzar el gènere com a categoria central dels estudis acadèmics, específicament en l’àmbit científic i demolir les barreres que dificulten una educació lliure i sense estereotips mostrant diverses accions per poder erradicar aquest problema.
-En un primer moment la col·laboració amb els docents és essencial, ja que s’ha d’integrar en els programes de formació una ensenyança que respecti la igualtat d’oportunitats igual que la revisió de prejudicis i actituds negatives.
-La realització de jornades informatives i participatives d’empoderament de la dona en l’àmbit de la ciència per tal de donar més visibilització a l’assumpte.
-La creació i el desenvolupament de diverses ajudes econòmiques per poder facilitar l’accés a estudis majoritàriament més costosos com ara són els científics.
-Reformular i canviar els discursos, cartells, webs… de les diverses plataformes informatives d’estudis científics, on la informació és de caràcter masculí i dirigida a una part de la població únicament.
-Donar visibilitat en els mitjans de comunicació sobre el problema i les eines per poder combatre-ho.
Per tant, gràcies a iniciatives com aquestes entre moltes altres, estem donant pas al progrés per tal d’aconseguir una educació en termes d’estudis totalment igualitària.
El següent post és una reflexió a partir de la conferència citada anteriorment, el que pretenem és buscar l’origen de les violències de gènere i aportar punts de vista diferents i necessaris per a entendre i/o empatitzar amb la situació de desigualtat que vivim les dones, encara, el 2021.
Creiem que és important no separar-nos de l’essència de l’ésser humà. Què volem dir amb això? Ens identifiquem amb el gènere amb el qual ens identifiquem, tots formem part de la mateixa societat i hem de conviure els uns amb els altres, i creiem que s’ha de veure d’una manera positiva i enriquidora. És per això que intentarem enfocar la violència de gènere des d’un dels punts cardinals de la lluita – les noves masculinitats.
Algunes dades que posen la pell de gallina per evidenciar algunes situacions:
1 de cada 2 dones hem patit algun tipus de violència masclista. (Violència física, violència sexual, violència psicològica…)
La bretxa salarial està en un 23%. (A principis de novembre les dones deixem de cobrar – per a fer-nos una idea)
Des del 2003, han mort més de 1000 dones per violències masclistes. No hi ha cap altre problema amb base estructural similar que assassini tantes persones.
Més de la meitat de dones europees deixen d’anar a llocs o de fer coses per la por a patir una agressió sexual.
Enquesta Europea de Drets Fonamentals → el 53% de dones europees han patit assetjament sexual a la feina. Parlem de dones en situacions de no-risc, si fem estadístiques, aquestes ens diuen que les dones amb risc d’exclusió pateixen en un 90%, assetjament sexual.
Només el 8% de les violències sexuals són denunciades.
Ja no és només el % tan elevat de risc que tenim les dones pel simple fet de ser precisament el que som, sinó són totes les ales que talla el masclisme. Podem exemplificar milers de casos de dones que han deixat de viatjar, d’anar a una festa o de quedar amb algú només per por. I milers de casos més de dones que han tingut la valentia de fer aquestes mateixes coses, però de fer-les amb por. Aquesta por de la qual no ens desprenem i que només la sentim perquè el nostre gènere és el femení. Si ho pensem fredament, sembla fins i tot rebuscat, no creieu?
Si no hi ha un canvi de paradigma, mai podrem construir un món feminista. La masculinitat tradicional i hegemònica està molt relacionada amb les estructures de poder. Per exemple; quan una dona és violada i tota l’atenció i la responsabilitat recau sobre ella, i no sobre el violador; és just en aquest punt àlgid el moment on hauríem de canviar la manera de veure les coses. Aquest canvi de paradigma també ha d’interpel·lar els homes. Per què? Perquè el focus ha d’estar sobre seu, també s’han de responsabilitzar i han de desaprendre tot el que se’ls ha imposat pel simple fet de ser homes. Totes sabem i coneixem la motxilla de privilegis amb la que neixen els homes; per a ser un home acceptable has de seguir un patró, exactament igual que per a ser una dona acceptable has d’entrar dins uns cànons. Però fins que els homes, que són, en una gran majoria, els protagonistes del masclisme, no desestigmatitzin el fet que els mateixos puguin no ser com s’espera que siguin, no hi haurà canvi de paradigma possible.
Fins i tot abans que hàgim nascut, ja s’espera alguna cosa de nosaltres. Els nostres pares i/o mares ja preparen l’habitació o pensen la manera més adient per a educar-nos, tenint en compte les diferències que hi haurà si el nadó surt nen o si pel contrari esdevé nena. Hem de ser capaços de trencar aquesta idea, prèviament, per a poder gaudir d’una societat sense violència de gènere. Perquè… La violència masclista no existiria si tots gaudíssim d’una igualtat de deures i oportunitats; de fet és l’article 1 de la declaració dels Drets Humans qui ho defensa – Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
La demostració de la masculinitat sempre ha anat molt lligada a l’esfera pública, a tenir una projecció vital – Mireu com d’home sóc, mireu quina xicota tinc, mireu els meus músculs – quan els nens, nois i homes no han tingut l’oportunitat de veure o que els permetin esdevenir res més que l’home tradicional, mascle i masculí, s’acaben normalitzant situacions insostenibles. Que la pornografia segueixi essent la que és, que es segueixi veient bé que l’home hagi d’obrir la porta o de pagar el compte i que qui netegi la tassa del vàter sempre sigui la dona només els fa reafirmar que la seva masculinitat és la correcta. Ni els homes neixen masclistes ni les dones neixen per a ser violades.
Perquè hi hagi canvi de paradigma hi ha d’haver un canvi/avenç en la/les masculinitat/s, però en l’esfera pública, i des que les criatures venen al món, perquè, ens reafirmem, un món igualitari i sense violència de gènere seria beneficiós per a tothom.
Como Relaciones Públicas se denomina la actividad profesional que se encarga de gestionar la comunicación, la interacción y la imagen que una persona, organización o institución proyecta a su público.
Tanto los historiadores, como los libros teóricos, como las revistas, diarios, enciclopedias, etc. destacan las hazañas que llevaron a cabo personajes como Thomas Jefferson en ser el primero en utilizar el término de ‘Relaciones Públicas’, Edward Bernays presentando el concepto de una “calle de doble sentido” o como Basil Clarke, considerado el fundador de esta profesión en Reino Unido.
¿Pero qué tienen en común todos estos personajes? Pues como bien se puede observar es que todos son hombres. Como en todo relato histórico, continúa existiendo un shadow bande las mujeres como creadoras y practicantes de cualquier actividad publicitaria y/o comunicativa.
Según datos de la segunda edición del estudio “La mujer en comunicación y RRPP” de la Asociación de Empresas Consultoras en Relaciones Públicas y Comunicación (ADECEC), las mujeres ocupan más del 72% de los trabajos en comunicación y relaciones públicas y el 50% de los puestos directivos.
Por ese motivo, os presentamos algunas de las mujeres más influyentes en la disciplina de las Relaciones Públicas:
Doris Fleischman
“La madre de las Relaciones Públicas”
Aunque, como hemos dicho, actualmente el sector de la comunicación y las Relaciones Públicas está dominado por mujeres, no siempre ha sido así, como os podréis imaginar. Pero eso no significa que no existiese ninguna mujer que contribuye a su desarrollo ya desde sus inicios.
Y es que, algunos investigadores de la historia de las Relaciones Públicas afirman que las aportaciones que hizoDoris Fleischman, esposa del conocido “padre de las Relaciones Públicas”, Edward Bernays, fueron determinantespara el desarrollo de los conceptos básicos de estas, los cuales años más tarde desarrollaría y harían famoso a su esposo.
Doris Fleischman Bernays nació en Nueva York en 1891 y, como ejemplo de mujer pionera, fue la primera estadounidense casada que consiguió obtener un pasaporte con su nombre de soltera. Este hecho le fue inspirado a raíz de formar parte de la «Liga de Lucy Stone«, el lema de la cual decía: «Una mujer debe dejar de tomar el nombre de su marido. Mi nombre es mi identidad y no se debe perder«.
Durante sus años de sociedad con Edward Bernays, ella contribuyó con sus puntos de vista, sentido común, firmeza y claridad al escribir. Según la versión que publicó Bernays, él afirmaba sobre Doris: “Ella contribuyó profundamente en las estrategias que compartimos con los clientes. Su juicio fue muy importante no sólo para sentar las bases de los principios reguladores de la profesión, sino en el desarrollo de una perspectiva más generales de la persuasión en la sociedad actual.”
Sin embargo, tal como ella explica en uno de sus libros, su posición dentro del mundo de las relaciones públicas no fue fácil: “Poco a poco, a lo largo de mi trabajo con Eddy, descubrí que los hombres no están totalmente felices de que las mujeres participen en el mundo profesional. En las primeras etapas de las Relaciones Públicas, yo era una excepción en un mundo dominado por hombres. Los manufactureros de seda, los escritores de artículos y los institutos científicos me recibían con una cortés sorpresa.”
Aún así, consiguió escribir y publicar dos libros que hoy en día podríamos tomar como referentes dentro del posicionamiento femenino: Women in Business (1930) i A Wife is many women (1955).
Jane Stewart
Jane Stewart se une a Fleischman como mujeres pioneras de las Relaciones Públicas que abrieron camino dentro de la industria, desde principios del año 1900 hasta mediados, por el entonces dominada por hombres. Fue una gran figura ejecutiva de Relaciones Públicas que ayudó a diversificar el sector gracias a su capacidad de liderazgo.
Anna Jane Stewart nació en Pensilvania y posteriormente se graduó en la Universidad Ohio Wesleyan donde se especializó en Historia y Educación. Después de graduarse en 1939, trabajó en el departamento de Relaciones con la Prensa para Long Island Rail Road durante 5 años, en Hill & Knowlton como gerente de oficina y luego pasó a trabajar en Group Attitudes Corporation donde desarrolló un papel más centrado en las Relaciones Públicas y donde conoció a John Mapes, su marido. Fue tal su papel dentro de Group Attitudes Corporation que Jane fue escalando posiciones hasta convertirse en su presidenta. El éxito de Stewart en este ámbito se debe a que no le tenía miedo a encararse con los hombres, les hablaba de manera firme a la par que asertiva y se reunía con ellos, lo cual no era de bien ver en esa época. De hecho, en 1966 se la reconoció en la revista Printer’s Ink como una las 40 mejores mujeres de Estados Unidos en puestos ejecutivos en comunicaciones y marketing.
Aunque trabajó junto a su marido, Mapes en ningún momento se atribuyó el trabajo de Jane, ella consiguió apropiarse y mantener el liderazgo dentro de la empresa incluso en aquellos años donde era difícil para una mujer obtener puestos directivos.
Stewart desde muy temprana edad estuvo activa en varias organizaciones vinculadas con las mujeres así como la Asociación Cristiana de Mujeres Jóvenes.
En una ocasión en que fue a la Universidad de Barnard les dijo a los estudiantes que debían «parecer una mujer, pensar como un hombre, actuar como una señorita y trabajar como un caballo». Y aunque Jane abrió un camino que otras mujeres pronto siguieron, nunca vio más allá de la posición pragmática que se forjó, para poder imaginar un momento en el que un ejecutivo pudiera pensar, actuar, y trabajar como una mujer, y no sólo verse como una.
Inez Kaiser
Kaiser fue una de las primeras mujeres afroamericanas en trabajar en las Relaciones Públicas.
Fue su trabajo en su regular columna titulada Fashion-wise and Other wise publicada semanalmente en las publicaciones Africanas-Americanas que le ofreció la oportunidad de introducirse en esta disciplina.
En 1957, a la edad de los 39 años, decidió empezar una carrera universitaria en esta profesión y una vez acabada se declaró como la primera mujer afroamericana en crear una firma relacionada con las Relaciones Públicas, que también la convirtió en ser la primera mujer negra en ser impulsora de su propio negocio en Kansas City. El hecho de formar parte de esta área de la comunicación hizo que fuera la primera Africana y Americana en ser miembra del PRSA (Public Relation Society of America).
Kaiser ha sido citada en 17 revistas como una de las mejores profesoras de economía doméstica. Fue galardonada con el premio de “Profesora del Año” por la Asociación de Profesores del Estado de Missouri y fue nombrada Mujer Empresaria del Año en Kansas City.
Irene Cano Piquero
Otra mujer que tiene un papel imprescindible en el mundo de las Relaciones Públicas ya más actual es nada más y nada menos que Irene Cano Piquero. Irene nació en Oviedo en 1974 y se licenció en Administración y Dirección de Empresas en la Universidad de Oviedo.
Asimismo, Irene fue nombrada en 2012 Directora General de Facebook España y Portugal, aunque Cano ya contaba con experiencia previa en el sector empezando su carrera como miembro del Departamento Comercial de Yahoo! España en el 2000. Posteriormente, en el 2003 pasó a trabajar en Google como Responsable de Operaciones primero y, desde 2006, como Directora de Agencias hasta que en 2009 entró a dirigir el departamento Comercial de Orange España.
No fue hasta enero de 2010 cuando Irene se incorporó a Facebook como Directora Comercial y de Desarrollo de Negocio y no fue hasta el año 2012 que obtiene el cargo de Directora General de España y Portugal, cargo el cual todavía mantiene.
Con dicha trayectoria repleta de liderazgo no es ninguna sorpresa que Irene sea reconocida como una de las mujeres más influyentes de España y así se le reconoce en diferentes publicaciones como Yo Dona, El Confidencial, Las Top 100 Mujeres Líderes o Forbes.Tanto es así que en 2012 se le concedió el Premio iForum a la mejor trayectoria profesional y en 2018 el Premio Vaqueira Mayor.
Con dicha trayectoria repleta de liderazgo no es ninguna sorpresa que Irene sea reconocida como una de las mujeres más influyentes de España y así se le reconoce en diferentes publicaciones como Yo Dona, El Confidencial, Las Top 100 Mujeres Líderes o Forbes. Tanto es así que en 2012 se le concedió el Premio iForum a la mejor trayectoria profesional y en 2018 el Premio Vaqueira Mayor.
Charla de Irene Cano para Mujeres Inspiradoras
De esta entrevista nos gustaría destacar el minuto 3:13 en el que Irene recalca la importancia del empoderamiento de la mujer en lo que ella menciona la “ciudadanía digital”, es decir, que las mujeres puedan seguir incorporándose a los entornos laborales digitales y también el minuto 8:31 donde se habla de la preocupación por el papel de las mujeres en el sector laboral, sobre todo, en el sector tecnológico.
Després d’haver vist el concepte de lideratge femení sobretot enfocat en el món laboral i els alts càrrecs, aquesta vegada ens centrarem a veure el desenvolupament d’aquest dintre l’era digital.
Entrant en matèria, actualment, partint d’estudis comprovats, només el 8% de les dones ocupen llocs de treballs més tècnics i especialitzats i també només representen el 22% de les candidatures de feines laborals enfocades a l’àmbit digital.
Si és cert que amb el pas del temps hi ha hagut un creixement referent a què les dones formen part cada cop més d’aquest món sobre l’era digital, però com a tal encara està molt lluny de poder-s’hi atribuir la igualtat per complet.
Partint del comentat anteriorment i relacionat amb el tema passat, actualment a Espanya dintre els alts càrrecs laborals enfocats en aquesta temàtica només un 16% ocupen aquests llocs, però com a contrapartida tota empresa, organització o entitat de nova creació, el 50% dels CEO són dones, una tendència positiva i que va en alça.
A què es deu, al «creixement» de la dona en món digital?
Ara com ara el sector tecnològic necessita una diversitat de perfils per intentar respondre a les demandes i desafiaments que proposa l’entorn més digital, d’aquí la importància a què la dona en formi part d’ella aportant gràcies a les seves habilitats i estil de lideratge tal com vam poder veure en la primera publicació en el Blog.
La manera de fer d’una dona, presenta unes millores d’adaptació pel fet que:
Aposten en promoure l’autogestió dels equips: Entenent la necessitat de dotar d’eines necessàries per formar bé els seus equips.
L’empatia del sexe femení: Veuen que els equips de treball més que està sota les ordres d’un directiu, necessiten un «mentor» o persona que els pugui guiar en tot moment.
Major predisposició al canvi: Tenen un perfil més flexible a l’hora de executar tasques que no els hi són tant familiars.
Intel·ligència emocional: Presenten una proximitat envers els seus equips de treball en cerca de l’eficiència de l’empresa.
Un altre punt de vista: Generen més d’una alternativa cap a una proposta per si es presenta algun contratemps.
A partir de tots els punts esmentats, una empresa centrada en el desenvolupament i creixement envers l’era digital i tecnologia pot obtenir uns millors resultats de cara al futur.
Cal esmentar per finalitzar que perquè es pugui establir una igualtat de sexes dintre aquest àmbit és important portar a terme un seguit d’accions perquè la dona pugui introduir-se i obtenir un major prestigi. Entre aquestes podem destacar:
Identificar i donar més vot a models i referents femenins dintre el sector tecnològic i digital
Promoure una bona educació des del principi envers la igualtat de sexes
Millora les pràctiques empresarials
Lluitar i treballar de manera conjunta per l’establiment d’igualtat de gènere
Que el món de l’esport està envoltat d’estereotips és una realitat, quantes vegades hem sentit frases com «l’esport és per homes», «l’esport perjudica a la salut de les dones», «les dones són inferiors als homes per la seva capacitat física» o «l’esport masculinitza les dones».
Un dels principals esterotips amb els quals han de lluitar les dones esportistes és «l’ideal masculí». La força, la velocitat, l’agressivitat, la potència, la resistència… Aquests són alguns dels adjectius que conformen el perfil de l’esportista masculí ideal, mentre que a les dones se les associa amb la delicadesa, la fragilitat o la debilitat.
No hi ha esports de dones ni esports d’homes. L’esport és neutre i vàlid per a qualsevol persona, gènere o condició. Tothom hauria de tenir les mateixes possibilitats de practicar l’esport que més l’ompli i que el faci més feliç.
“Al hacer condicionamiento a las chicas nos daban pesas pequeñas, mientras los hombres iban aumentando de peso. Esto sucede en parte porque el sexo masculino siempre es visto como el género más fuerte”
Elisa Serra (19 anys) – BOXEJADORA.
“El sector de los videojuegos siempre ha sido muy masculino, los juegos que salían al mercado eran de fútbol o disparos, donde la mujer quedaba relegada a un papel secundario o directamente ni aparecíamos en ellos”
Lara Caballero (de 24 anys) – GAMER
La indignació de les esportistes davant d’uns estereotips tan marcats per l’època en què vivim, dóna pas a un seguit de campanyes, projectes i protestes contra les assumpcions de gènere en l’esport. Els exemples més destacats en campanyes publicitaries són:
NINGÚN DEPORTE ES DE HOMBRES
Anunci de la Sel·lecció femenina espanyola de Rugby (2018)
L’anunci és patrocinat per Joma per a la Selecció Espanyola Femenina de Rugby. L’espot consisteix en el testimoni de les jugadores de la selecció que exposen molts dels comentaris sexistes i estereotipats que han rebut durant les seves carreres.
“Parece que ya no pasa, pero todavía sucede. Aún hay niñas que llegan al club con miedo porque les han dicho en el colegio que nuestro deporte es muy agresivo para ellas,, que acabarán llorando. Es absurdo. “
Eva Calvo, plata olímpica en taekwondo 2018
WHEN CREATORS UNITE, SHE BREAKS BARRIERS
ADIDAS 2018
El 2018 la popular marca de roba, complements i equipament esportiu va llançar una campanya contra la desigualtat, la invisibilització, els estereotips i prejudicis de gènere al món de l’esport. La campanya transmèdia té com a punt cèntric l’espot de TV i xarxes socials.
L’estructura de l’esport consisteix en primer situar l’espectador en el context actual del sexisme a l’esport, plantejar els problemes existents i acaba amb la solució donada per Adidas. S’anima a tothom a animar les dones a seguir sent esportistes, a donar-los força i no jutjar-les pel que les apassiona.
CHANGE THE GAME
BBC 2019
Aquesta campanya de la BBC va sorprendre per la seva complexitat i originalitat en la manera de transmetre el missatge. La campanya té diversos punts de contacte, un vídeo promocional amb moltes personalitats del món de l’esport femení, podcasts, entrevistes online i documentaris.
No obstant això, el centre de la campanya i el que la va viralitzar és el videoclip World Cup Rap produït per la BBC i interpretat per Ms Banks, talonera de Nicky Minaj. La lletra de la cançó denuncia els estereotips que pateixen les dones dia a dia, entre altres formes de masclisme i sexisme en l’àmbit esportiu.
Tribu: Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics, racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota l’obediència d’un cap.
La cultura africana és rica i diversa i, sovint, també víctima de la simplicitat del pensament occidental. Àfrica equival a tres vegades Europa (inclosa la Rússia a l’oest dels Urals) i és el continent més pobre del món, però paradoxalment és al mateix temps el més ric: animals únics i salvatges, ecosistemes increïbles, curiositats sense parar, i sobretot una gran riquesa ètnica… en aquest enorme continent hi ha milers de tribus que es diferencien per cultura, costums, idioma i creences. Avui farem un petit recorregut d’algunes tribus africanes més impactants d’aquest gran continent on també ens servirà per veure el paper que té la dona dins d’aquests grups socials o clans.
(Abans de començar amb la lectura volem recalcar que molta de la informació està extreta d’un canal de Youtube “Lethal Crysis” el qual fa expedicions arreu del món per conèixer diferents cultures, idees, moviments, lluites i és molt interessant i el recomanem per si voleu saber més informació tant de les tribus Africanes com d’altres aspectes que us agradin o us inquietin).
El Poble Massai
Els Massai han mantingut certa presència als mitjans per la seva cultura seminòmada i l’interès per les seves tradicions. En l’actualitat, es divideixen en 5 clans entre Kenya i Tanzània amb una població total de més de 800.000 persones. Abans de la colonització, els massais eren un poble guerrer; però, avui es dediquen a la pastura. Tot i així, mantenen moltes de les tradicions: el sistema polític d’ancians, la circumcisió i l’ablació, contra la qual molts Massai ja lluiten
William Kikanae, líder comunitari del seu llogaret maasai a Maasai Mara, va dialogar amb IPS a Nova York. «Primer, sé per mi mateix que les dones són la part més important de la família», va dir Kikanae a IPS. Però «per al poble Massai, les dones no són importants. Elles no tenen el mateix poder que els homes».
Els Massai es poden casar amb una dona a canvi de tres vaques, dues ovelles i un bou. Ells permeten la poligàmia i poden casarse amb tantes dones com ells creguin oportú sempre que les pugui mantenir. El matrimoni es pacta quan les noies encara no tenen la menstruació, sempre les emparellen per motius materials i econòmics, també es fixen en els estètics. Poden mantenir relacions sexuals abans del matrimoni, quan encara viuen en el clan del pare, però a canvi se’ls hi fa la mutilació genital quan arriben a la pubertat, justificant així que ja són vàlides pel casament i per tenir fills.
El dia del casament la dona Masai, llueix el seu cabell rapat i vestida amb roba de colors, fa camí fins a casa del seu futur marit des de la casa del seu pare. Un cop casats, la dona passa a formar part, com una possessió més, del patrimoni de l’home. Les dones poden tenir relacions amb altres homes (sempre de la mateixa edat que el seu marit) després del seu casament, això sí, sempre n’ha d’estar al corrent. És tradició que la família del marit, rebi a la recent casada amb insults i femta d’animal, diuen que fa referència a la dura vida que empren. A més a més, degut a que és una de les dones que té el marit, aquest pot deixar qualsevol de les seves dones a qualsevol amic seu o desconegut que necessiti satisfer alguna necessitat.
En el seu dia a dia, les tasques se les divideixen entre homes i dones. Cada generació d’homes constitueix un grup que passa successivament per cada grau d’edat. Després de la circumcisió, els nois esdevenen homes i guerrers menors. Antigament, per convertir-se en adult, havien de passar una prova que consistia en caçar un lleó. Avui s’ha perdut la tradició perquè els lleons són considerats espècie protegida.
Les fases de la vida d’un home són la infància, guerrer menor, guerrer més gran i ancià. Com més edat tenen, més drets i deures adquireixen. Per exemple, la gent gran solen ser els responsables de la religió i de la política, sempre reunits en un consell.
Mentre van creixent, els nens obtenen drets com el de fumar, casar-se i donar les seves opinions a la societat. Els homes arriben a l’adultesa als 16 anys, quan se celebra un ritual, en què es realitza la circumcisió. A partir d’aquest moment duen a terme tasques més complexes, com la caça, i compartiran moltes parts de la seva vida amb els seus companys de ritual.
Per la seva banda, les nenes Massai també són circumcidades en una cerimònia. No obstant això, tot i que no està ben vist per tots els Massai, en els últims anys diverses integrants de la tribu s’han oposat a això, i moltes nenes no han hagut de passar per aquesta mutilació per ser considerades adultes.
Els Massai s’assenten en poblats amb forma circular, anomenats Boma. Les barraques no solen tenir finestres, però sí lluernes petites perquè entri una mica de llum. Els habitatges Massai són interessants perquè estan molt ben elaborades en comparació en altres tribus. Tenen diverses habitacions amb racons per guardar-hi coses i fins i tot estanteries. La teulada és de branques perquè s’escapi el fum mentre cuinen i utilitzen l’ase per transportar l’aigua de la muntanya.
El seu símbol de protecció, que és amb l’escut amb el qual lluiten, està dividit en diversos colors:
Negre: perquè tots els Massai són de pell negra.
Blanc: Perquè diuen que venen de la llet, ja que també és el seu menjar preferit.
Blau: Del cel, perquè és on està el seu Déu, la seva força superior.
Hi ha alguns Massai que tenen cercles a les galtes i són una espècie de ferides que es fan a foc viu creant així una ferida oberta per tal de que les mosques, en comptes d’anar-li als ulls i crear-los malalties, es quedin a la zona de la ferida.
Els integrants d’aquesta tribu solen vestir de color negre i vermell i és molt comú que caminin amb un bastó i solen decorar els lòbuls de les orelles amb arracades i ornaments que les allarguen. Una altra forma de decorar els seus cossos és realitzar dibuixos amb greix i ocre.
Tribu de Surma: Les dones Surma
La Tribu de Surma es localitzada a a Etiòpia, al sud-oest de la Regió de Kafa i al Sudan al sud de país, plana de Boma prop de la frontera etíop.
També s’anomenen Suri, es dediquen principalment a la pastura, però també es dediquen a la caça, cultiven blat de moro, i recullen mel.
Les vaques són considerades un element essencial. No obstant això, no compten amb grans ramats, aproximadament compten amb un cap de bestiar per habitant
Al gaudir de tan poca varietat d’aliments, sovint canvien part del seu bestiar per altres productes
Tenen una societat patriarcal amb un cap de grup. Ells es diuen a si mateixos Dama o Dhuak i tenen per tradició que l’home menja primer tot el que pot i vol, i després, per separat, les dones i els nens, respectant la jerarquia.
Els integrants d’aquesta tribu vesteixen amb túniques i van amb el cap rapat.
Es fan escarificacions, les dones com a signe de bellesa i els homes com a signe de lluites i força. Les dones també s’incrusten en llavis i orelles plats d’argila: com més gran, més bella serà i el seu dot matrimonial serà millor.
Són conegudes, internacionalment, les dones surma, pels platerets d’argila cuita que porten. Foraden a llavi inferior, on col·loquen un platet petit que, amb el temps, van a poc a poc canviant per platerets cada vegada més grans. És un adorn corporal que té la seva importància en el moment del matrimoni: com més gran és el plat que porti la núvia, la seva família tindrà l’oportunitat de demanar un dot més gran, generalment, consisteix en caps de bestiar. Als 18 anys, seguint un ritual, s’arrenquen els incisius (dents) inferiors.
Història del plat als llavis:
En l’època d’esclavitud, les dones, per evitar ser abusades sexualment i semblar menys atractives pels tirans i evitar ser esclavitzades, van prendre la decisió d’usar una placa en el seu llavi inferior.
El resultat va ser el que esperaven; els esclavistes, en veure que lluïen d’aquesta manera tan impactant, no les esclavitzaven.
Amb els anys, això es va convertir en un costum de la tribu i avui és considerat com un símbol de bellesa i resistència entre els integrants de la tribu.
La tribu Daasanech
La tribu Daasanech és la més pobra del Omo Vally, també viuen a Etiòpia, a Kènia i al Sudan, però han perdut quasi totes les terres en aquests països i la majoria dels integrants es troben en la part baixa del riu Omo. Per aquesta raó, també van perdre molt bestiar i ara han hagut de passar del pastureig a l’agricultura. Com s’ha comentat, és una tribu realment molt pobre i viuen en terres molt àrides que els hi dificulta la seva supervivència i una altra dada és que és una tribu que tots els seus membres solen anar quasi sempre sense la part de dalt.
Els Dassanech són animistes, creuen en algun tipus d’energies com si fossin Déus i es divideixen en 8 subgrups i tenen les seves diferències. Cada un d’aquests clans té un poder/ energia diferent i tots els membres del clan són part d’aquest. Si un clan no realitzés la cerimònia, el poder mataria a tots els seus membres. Tenen el poder de la serp, escorpí, cocodril, tornado, foc, llamp… Els Dassanech, amb els poders, poden tornar bones a les persones del seu clan, és a dir, és com un poder perquè la persona deixi els seus mals hàbits.
Els Dassanech són seminòmades i es mouen de terreny cada 3-4 anys, sobretot perquè troben nous terrenys amb herba perquè el bestiar pugui menjar i sempre intenten que sigui a prop del riu Omo.
En la cultura Dassanech, tots els nens quan tenen aproximadament entre 13 i 16 anys, se’ls circumcida. Es reuneix a un grup d’entre 20 i 25 nens de la mateixa edat i se’ls hi fa un tall. Durant aquest temps, se’ls hi construeix una casa separada del poblat perquè visquin en grup fins que els deixi de sangrar aquella ferida. Després d’aquelles setmanes han de caçar una au, tornar al seu poblat amb aquella au i els nens ja són adults.
Ara bé, a les nenes se’ls hi pràctica la mutilació genital. Quan les nenes arriben a aquesta mateixa edat a la qual els nens se’ls hi fa la circumcisió, a elles se’ls hi talla, se’ls hi emputa i se’ls hi extreu el clítoris.
Aquesta cerimònia es diu Dimi i dura 4 mesos. Pels homes adults de la comunitat, el Dimi és una de les seves cerimònies més importants i estan contents de fer-la. Ho celebren amb la primera filla i comporta el respecte per a la família.
Així que els líders de la comunitat li diuen als pares de la nena que serà mutilada, el pare durant el que dura la cerimònia, és a dir, durant els 4 mesos ha d’aportar una quantitat de vaques que haurà de matar durant la cerimònia per donar de menjar als assistents. El pare d’aquesta nena, quan es casi amb el seu marit, li reclamarà la mateixa quantitat de vaques que ell va haver de pagar pel Dimi.
El Dimi, la cerimònia en sí, es realitza només a la primera filla, però la mutilació genital es realitza a totes les filles el que passa que a les següents se les mutila sense ser part d’una cerimònia.
Ells són animistes i per les seves creences, si no realitzen la mutilació genital a les seves filles, es pensen que aniran morint un a un tots els membres de la família.
Arran d’això, hi ha dones que estan començant a crear moviments de lluita contra el Dimi, ja que són dones que han passat també per aquesta pràctica de la mutilació genital i estan intentant que no li facin el mateix a les seves filles.
Segons dues dones de la tribu Dassanech: “La cerimònia té molts anys d’història. Mai ho hem deixat de fer. Però ha canviat, ara només es talla la part superior del clítoris. Abans es tallava sencer. Nosaltres volem parar-ho, però no tenim aquest poder en la comunitat. Si som adultes i no vam fer el Dimi, no podem tenir marit i tampoc quedar-nos a casa dels nostres pares. Encara que nosaltres intentem frenar això, no podem aconseguir-ho.”
Relat d’una nena que li van fer el Dimi: “Em van fer el Dimi quan tenia 13 anys. Ara en tinc 16. Ens ho van fer a set nenes a la vegada. És molt dolorós, totes nosaltres vam plorar. Una dona t’agafa per l’esquena, una altra per la cama dreta i l’altra per l’esquerra. Vam estar fora del poblat durant un mes, vam tornar quan va deixar de sangrar.”
Per altra banda, dins d’aquesta tribu, segons el pentinat de la dona indica si és nena, soltera, té nòvio o està casada. Durant les nits de lluna plena es realitzen balls tradicionals. És llavors quan els homes trien amb quina dona es volen casar.
Definitivament a Àfrica cada dia es poden viure coses esgarrifants. Per una banda, és veritat que no posseeixen els mateixos valors que es tenen avui en dia a la societat moderna, però tot i així creiem que s’ha d’avançar cap al futur, és inimaginable el que pateixen les nenes en el moment de la mutilació o les dones al ser prostituides i casades amb només 18 anys. Fer veure a la resta del món el que pateixen moltes dones a Àfrica és un deure, hem de fer que això es sàpiga i que tant de bo un dia s’acabi. Des d’aquí volem enviar la nostra força a totes aquelles dones que han passat pel mateix i estan creant moviments de lluita perquè les seves filles no passin pel mateix i lluiten dia a dia contra aquestes cultures imposades des de fa temps.
Hi ha associacions o ONGs que ajuden a les dones i nenes africanes amb aquesta lluita, més endavant dedicarem un bloc a explicar què pots fer per ajudar i aportar el teu granet de sorra. Una lluita, que no és gens fàcil.
El Libro de las Pesadillas (Marta Cillán i Sara Giménez)
El Libro de las Pesadillas va ser una iniciativa de les influencers Devermut (Marta Cillán i Sara Giménez)en el qual apareixen 100 relats reals de dones anònimes que han patit agressions sexuals, violacions, abusos o d’altres discriminacions.
L’objectiu del llibre és visibilitzar aquestes situacions masclistes que patim les dones i sobretot donar sororitat.
A més, el 100% dels beneficis que es recaptin aniran destinats a una campanya digital d’Instagram per difondre el protocol d’actuació en cas de patir una violació, una agressió sexual o un abús.
“Hasta ahora uno de los problemas principales que padecían las personas que eran abusadas era el aislamiento. La dificultad para contarle al mundo lo que te ha pasado no solo te hace más vulnerable, sino que te obliga a creer que estás sola, que lo que has sufrido solo lo has sufrido tú” (Cillán Marta i Giménez Sara, 2018)
Preu: 10’92€ (Amazon)
She said (Jodi Kantor i Megan Twohey)
El llibre escrit pels periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey anomenat “She Said” descriu una investigació periodística sobre el cas de Harvey Weinstein, un productor de cinema dels EUA que va agredir sexualment a les actrius que van treballar per ell. Les víctimes es van armar de valor i valentia per explicar les seves històries.
Tot i que tot va començar com una investigació, va acabar sent l’origen del moviment #MeToo
Finalment, gràcies a la transcendència del llibre, els autors del llibre van rebre el premi Pulitzer (un dels premis més reconeguts en el món del periodisme)
Preu: 21’75€ (La Casa del Libro)
El Consentimiento (Vanessa Espringora)
Vanessa Springora és una editora i escriptora relata en “El consentimiento” la tolerància de les relacions sexuals d’adults amb menors en el món francès. En aquest llibre explica la seva relació que va tenir amb un home de 36 anys major que ella. S’explica que la seva mare sabia tot des de principi i va consentir que la seva filla de 14 anys estigués amb un home de 50. A més a més, el seu pare, tampoc va fer res al respecte. També, altres parts com els veïns, metges, amics i inclús la policia van guardar silenci sobre la relació.
Preu: 18,90€ (La casa del libro i Amazon)
Tengo un Nombre (Chanell Miller)
El llibre «Tengo un Nombre» Miller explica la violació que va patir en una festa per un desconegut. En el relat declara que li tortura haver dit que va sopar bròquil i arròs, quan en realitat va sopar quinoa amb bròquil, quan ella sabia que la quinoa li podria haver-hi reduït la seva tolerància a l’alcohol durant aquella nit. Explica com l’endemà es va despertar a un hospital, lluny de casa seva, sense roba interior, plena de morats i amb el cabell ple de pinassa.
Aquests fets van passar el 18 de gener de 2015, el qual el violador va ser Brock Turner. Aquest es va aprofitar que la noia havia consumit alcohol i la va agredir darrere d’uns consumidors quan aquesta estava pràcticament inconscient.
Les dones pul·lulen entre imatges ancorades en el joc binari de la representació occidental.
L’anomenat cinema narratiu clàssic, tendeix a través de la seva estructura narrativa i representacional a dividir el paper de la dona en: dones negociables (mares, filles, esposes) i dones consumibles (prostitutes, vampiresses, perdulàries) i col·loca a les primeres per sobre de les segones, establint així una jerarquia de valors en els papers atorgats.
Les primeres serien aquelles conservades per a l’intercanvi, mentre que les segones serien aquelles que no posseeixen valor algun més que l’ús, la satisfacció i el plaer de l’home.
En aquest sentit, l’estereotip de la dona bona o dolenta té una herència al cinema, establerta en la representació de la dona pròpia d’un món occidental. Aquesta posició la podem veure reflectida en les representacions de la filmografia citada; Mercedes en Saló Mèxic seria qui porti les pèrdues, desil·lusions i sofriment per transitar a través del camí socialment incorrecte; malgrat tenir una causa noble com és l’ajuda d’un familiar, ho fa des d’un lloc impur, condemnat.
La protagonista, sent evidentment més bella que la seva germana, s’exhibeix amb la figura representada pel cos eròtic, el perseguit per la moral, però molt benvolgut pel sexe oposat.
Contradictòriament, la societat condemna aquest cos eròtic: la dona correcta és la que projecta per a viure per a l’home, deixa de veure’s atractiva, deixa de veure amistats, i és controlada i submisa en la manera de vestir, de parlar, de moure’s. El sistema patriarcal imposava en les ments de les persones que la idea del cos d’una dona que transiti per la bona senda, havia de ser maternal, al servei total de fills/ as, marit, parents, etc., però amb el seu doble moral; les dones es deuen a un només home, però als homes els està permès i inclusivament se’ls encoratja a tenir diverses dones. L’home requereix dones Quins?: les “altres”, diferents a la núvia o l’esposa, com ho reflecteix el militar pretendent de la germana de Mercedes.
La dona tenia al matrimoni com a aspiració màxima i després passava a funcionar com a propietat del marit. La maternitat institucionalitzada com el rol fonamental de la dona i la de l’home com a autoritat masculina a la casa i en la societat sobre nens/as, joves i dones.
La mirada masculina al llarg de la història del cinema va acompanyar la seva metamorfosi per a finalment poder jugar i crear i acomodar-se a poc a poc en el rol de subjecte. Escapar als seus condicionament i estereotip de dona/cos/mare = dona bona i dona/cos/eròtic = dona dolenta.
Escapar a la mirada patriarcal que per a estar vives, els cossos femenins han de ser ocupats, mirats, aprovats i tocats pels homes. Socialment la dona ha canviat, definitivament ho va fer, i la mirada fílmica va arribar a exhibir i alliberar els seus cossos; cossos sense guardians, sense pares ni germans, ni marits a la vista, dones adolescents que transiten i caminen pas a pas al costat de l’home, tan lliures com ell.
El guardià permanent ja no ve per inèrcia, ara cal guanyar el lloc i merèixer-lo.
La ideologia del color violeta és la igualtat de gènere. No va ser escollit a l’atzar i trobem diverses versions o motius pel qual és aquest el color d’aquesta lluita. El moment històric que va unir el color violeta amb el feminisme va ser l’incendi en la fàbrica Triangle Shirtwaist de Nova York el 1908. Les treballadores de la fàbrica, Cotton New, van declarar-se en vaga per protestar per les condicions laborals, el baix salari i els mals tractes. La resposta de l’empresari envers aquesta acció pacífica i reivindicativa, va ser extremament violenta i dramàtica. Va encendre foc a l’edifici, amb les dones dins, provocant que 129 dones morisin cremades per protestar pels seus drets.
Explica la llegenda que les dones estaven confeccionant teles de color violeta i que quan aquestes van cremar es va crear un fum de color violeta que sortia per la xemeneia. Aquest fet tant tràgic va marcar un punt molt important a la història per tot el que havia succeït, però també va donar un color propi al feminisme.
En la lluita del feminisme s’ha trobat convenient destacar un nom amb molt de significat, Emmeline Pethick, una activista britànica pels drets de les dones i per la Pau.
A més a més, Emmeline Pethick, argumentava que el color violeta significava el color dels sobirans, simbolitzant així la sang real que corre per les venes de cada lluitadora que busca trobar la llibertat i la dignitat.
Se sol dir que no hi ha res més pur que un infant. Probablement tots i totes estem d’acord amb aquest fet. No obstant, la societat, els estereotips, els rols de gènere, la normativitat, i un seguit d’imposicions socials són percebuts pels més petits i petites a partir dels 3 anys d’edat: els nens i nenes comencen a tenir perspectiva i consciència de gènere, i deixen d’actuar de forma natural i innata.
Res és de nens o de nenes, és important saber que no naixem amb aquestes imposicions, sinó que les construïm a través d’una educació certament sexista a la qual tots i cada un de nosaltres ha estat exposat algun cop a la seva vida. I és que, relacionar comportaments, peces de roba, joguines, o fins i tot colors, a un gènere o altre si ens detenim a pensar-ho dues vegades no té cap sentit.
CADENES QUE ELS ANEM IMPOSANT A MIDA QUE CREIXEN
Des que els infants són ben petits, reben un tracte diferent: les nenes, a la vista de la societat, són com princeses, dolces, recatades… Els nens, en canvi, són herois. Forts, intel·ligents, capaços. Fruit d’aquestes imposicions, podria explicar-se el fet que desenvoca el que la majoria de nenes a partir dels 6 anys d’edat se sentin menys intel·ligents que els nens, i com a conseqüència, això faci que se sentin altament condicionades alhora d’elegir els seus estudis en un futur.
Els mitjans de comunicació com la televisió, les revistes, les joguines, la roba… Tot el que ens envolta, té un gènere associat el qual hem creat nosaltres mateixos durant moltíssims anys. Fins i tot en moments d’esbarjo o disbauixa ho podem observar: durant carnaval, quants nens veiem vestits de princesa? I quantes nenes de superheroïnes? Probablement la resposta sigui, lamentablement, que cap. Quantes vegades per Nadal una nena rep un joc de ciència? I quantes a un nen se li regala un joc de cuinetes? Segurament obtindríem la mateixa resposta anterior.
EL QUE ÉS «FEMENÍ» ES VALORA MENYS
«No ploris, sembles una nena!», «No et pintis les ungles, això només ho fan les nenes», «Color rosa? Ets una nena?»… Quants de nosaltres no hem escoltat aquestes frases alguna vegada? I és que, si reflexionem, ens adonarem que a la nostra societat, tot allò femení és tractat de forma inferior a allò masculí, o que associem amb la masculinitat. Això crea expectatives que inculquem als més petits que se suposa que han de complir amb elles per tal d’encaixar i fer-se un lloc al seu cercle social. D’aquesta forma, l’únic que s’aconsegueix és cohibir als més petits i petites, ensenyant-los que si se surten del que està socialment establert, estan actuant malament. Tot això, per suposat, el dia de demà, calarà en els infants condicionant la seva personalitat, pensaments, i maneres d’actuar.
QUÈ PODEM FER PER TRENCAR AMB AQUESTES GÀBIES?
No caurem en l’utopia de dir que és una feina senzilla canviar les construccions socials que tenim imposades des de fa tant de temps, perquè seria absurd. Però si que és cert que sempre estem a temps de canviar-ho en el nostre dia a dia. El canvi està en un mateix, i per suposat, en la importància de saber deconstruir-se i lliberar-nos nosaltres mateixos de tots aquests rols de gènere que ens han imposat.
És important que si tenim cosins, germans, amics més petits, els deixem escollir lliurement les petites decisions que vulguin prendre: si un dia el nostre germà petit ens demana que li pintem les ungles, per què no fer-ho? Si en comptes de preguntar-li a la nostra cosina petita si ja té nòvio, li preguntem si li agrada alguna persona; si portem a la nostra filla petita a la perruqueria i ens demana tallar-se el cabell ben curtet, no li prohibim.
Deixem-los ser ells mateixos en total llibertat perquè el dia de demà, a ells els resulti més fàcil tota aquesta feina que nosaltres estem començant.
