Este blog es una experiencia colectiva de creación de contenidos en el marco de la asignatura de Género y Publicidad por la docente Carmen Echazarreta y Andrea Aran de la Universitat de Girona.
Diferents investigacions sobre la interacció en l’aula han confirmat que els docents atenen de manera diferent als nens que a les nenes, amb relació a les preguntes, indicacions sobre les seves feines, treballs o crítiques que els hi plantegen. Sobre el caràcter androcèntric de les explicacions històriques se segueixen excloent les dones de la història i del saber en general, ja que no es mostren en exemples de contribució al bé comú on les nenes puguin identificar-se. Al mateix temps se segueix discutint el contingut masclista en els diversos materials escolars com ara són els llibres de text i com aquest transmeten estereotips sexistes i discriminatoris envers les nenes i les dones atorgant a aquestes una posició i rols inferiors envers el sexe masculí.
Cal destacar que l’ensenyança és una de les professions més feminitzades, però les professores estan infrarepresentades en els nivells educatius superiors i en els equips directius, associats a un major prestigi social i de la professió juntament amb millors salaris.
Per tant, avui dia segueix sent necessari enforcar-se en canviar l’escola concebuda com un espai de socialització des del qual lluitar contra el sistema patriarcal hegemònic i l’erradicació de les injustícies.
En l’article «Por una Escuela Inclusiva. Las Fronteras del Género», Paloma Curieses proposa una ampliació del concepte d’educació inclusiva amb l’objectiu de fer un pas més enllà a l’hora de parlar sobre un l’educació equitativa, crítica i democràtica i així defensar la necessitat d’atendre de manera igualitària les diverses formes d’integració de la dona en una societat hetero-patriarcal, ja que múltiples estudis han demostrat de quina manera l’escola mixta ha contribuït a la reproducció d’injustícies en l’aula.
En conclusió, tots aquells que pretenen avançar en posicions de clau feminista dins l’educació marcada per la discriminació de les dones han de posar en marxa uns plantejaments contra-hegemònics que lluitin contra el patriarcat i creïn espais educatius en els quals es treballin a favor del feminisme i de la justícia social.
Segons l’estudi realitzat per EADA Business School i Grupo ICSA han pogut afirmar que les dones directives cobren un 16% menys que els homes, percebent una mitja de 71.271 € elles, i 82.763 € ells.
Les empreses que més destaquen en aquesta desigualtat salarial en relació amb els llocs directius són ACS i Mediaset, pagant un 25% més als homes que a les dones directives.
Així mateix, les úniques empreses que millor paguen a les dones són Inditex i Acerinox.
I pel que fa a les dones directives de les empreses de l’Ibex 35, un total de 27 de les 35 companyies integrants admeten que paguen més de mitja als homes que a les dones.
Segons l’informe «Women in Work Index 2021«, arran de la crisi econòmica provocada per la pandèmia, bretxa salarial a Espanya entre homes i dones ha caigut per sota els nivells de l’any 2018. Per ser més exactes, l’any 2020 les empleades femenines han cobrat un 13% menys respecte els empleats masculins.
Es calcula que per equilibrar els salaris, les dones haurien de cobrar un 28,6% més del que cobren, arribant a tardar uns 105 anys a aconseguir-ho.
De manera que, es pot observar que segueix havent-hi una gran diferencia salarial de gènere que supera el 20% de mitjana en tot el món.
Segons l’Informe Mundial sobre Salarios, han pogut arribar a la conclusió, que depèn dels ingressos que tinguessin el país, els salaris són millors o pitjors. Per contra, aquest fenomen no contesta a la situació de les dones, que tot i tenir el mateix nivell o més alt d’educació que els homes, el seu salari segueix sent inferior. Cal remarcar, que la bretxa salarial queda més evidenciada amb la maternitat.
A continuació es pot veure un rànquing dels països depenent de la bretxa salarial entre gèneres. Es mostra com el país amb menys bretxa salarial és Itàlia, seguit de Luxemburg i Romania, i els que més desigualtat salarial tenen són, en primer lloc Estònia, en segon lloc Txèquia i en tercer lloc Alemanya.
Aquest fet ve donat principalment per tres raons, perquè les dones tenen un menor salari per hora, perquè tenen menys hores de feina remunerada, i perquè tenen unes tasses de feina inferiors (com per exemple quan han d’interrompre la seva carrera per a tenir cura dels nens o familiars)
La bretxa salarial total entre gènere a Espanya és del 35,7%, mentre que la bretxa salarial total entre gèneres a la UE és de 39,6%.
La creatividad, la parte más artística de la Publicidad, esa parte en que los y las artistas que cada uno y una llevamos dentro fluyen para construir magníficas creaciones artísticas. La creatividad es una disciplina deconstruida, una disciplina en la que todo vale, no hay juicios prematuros y un lugar donde resguardarse y ser libre. Libre como deberían serlo todas las mujeres cuando andan solas por esas calles nocturnas, libres en su propia ciudad, libres de expresarse al completo sin que ningún hombre las calle y las anule… libres, libres, LIBRES.
Siguiendo la temática de los posts del blog, esta semana les toca a las mujeres creativas.
Maria Lai: Una artista plástica
Maria Lai (1912-2013), creadora del Arte Relacional, representa una de las figuras femeninas más importantes de la historia del arte italiano de la segunda mitad del siglo XX. En la época en que frecuentaba la escuela de arte en Venecia, los prejuicios contra las mujeres eran tan fuertes que, para apreciar su talento, su maestro comentó “dibujas como un hombre”. No obstante, Maria siguió su camino artístico explorando varias formas expresivas como la poesía, la escultura, la performance, acercándose a mitos y leyendas de su tierra de origen, rica en tradiciones y arquetipos de significados profundos.
La performance “Legarsi alla Montagna”, que empezó como un encargo de monumento a los caídos de Ulassai, llegó a ser una obra viva, para y con los vivos habitantes de un pueblo, unidos por hilos de relaciones a veces tensas, a veces suaves, como las telas que las representan y envuelven casas y paisajes.
Cristina García Rodero: entre dioses y hombres
Licenciada en Bellas Artes por la Universidad Complutense de Madrid, donde también daría clases de fotografía hasta el año 2007. Su obra se centra en el reportaje, son famosas sus obras sobre costumbres y fiestas de España, además de fotografiar las tradiciones de diferentes países. Su particular visión le ha servido para que su exposición “España Oculta” (publicada en 1989 y que obtuvo el Book of the Year Award, otorgado por la Arles Festival of Photography) haya recorrido diversos espacios, tanto en España cómo fuera de ella como por ejemplo México, Carcasona, Braga, Houston, Londres o Salamanca. No se considera fotoperiodista. Su obra fotográfica se podría enmarcar en el reportaje, aunque desde un punto de vista muy personal.
García Rodero es la primera fotógrafa española (hombre o mujer) en pertenecer a la prestigiosa agencia Magnum Photos. Ha obtenido numerosos premios y reconocimientos como el Premio Nacional de Fotografía del Ministerio de Cultura en Madrid, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes o el Premio World Press Photo en la categoría de Arte. Además es la primera mujer nombrada Doctora Honoris Causa en la Universidad de Castilla-La Mancha.
Pati Núñez: diseñadora gráfica
Pati Núñez, diseñadora gráfica especializada en branding y packaging y la primera mujer en ganar el Premio Nacional de Diseño, en 2007. Combina su actividad profesional con la docencia en diseño gráfico desde hace 38 años. Suma a su currículo desde hace 10 años la impartición de clases de Yoga y Chi Kung, prácticas que considera indispensables para mantener de manera óptima la salud física y mental y todo el estrés que ocasiona la profesión del diseño gráfico. Pati Núñez (Girona, 1959), se trasladó de niña a Barcelona, donde estudió diseño gráfico en la escuela Eina. Tras acabar su formación, se integró en el equipo docente. Núñez realizó prácticas en el estudio Taula de Disseny y con 20 años comenzó a trabajar como diseñadora gráfica con Toni Sellés. Durante esa época colaboró con diferentes firmas de diseño y publicidad y, en 1985, fundó su propio estudio de diseño. Tras una etapa de dos años en AD (Associate Designers), donde ejerció de directora en el departamento de Diseño Gráfico, en 1995 creó Pati Núñéz Associats, su actual estudio especializado en imagen corporativa, imagen de producto y campañas de comunicación gráfica.
Pati Ñúñez tiene un estilo de diseño elegante y de líneas puras, con ideas simples, directas, potentes y emotivas se anticipa a los deseos del mercado, adaptándose a las necesidades de cada cliente y proyecto. Trabaja un estilo perdurable, con sistemas para mantener viva la marca y un gran cuidado a los detalles. La clave de su método consiste en seleccionar los conceptos que definen la identidad del producto y a partir de ellos, trazar una estrategia de marca coherente. De este modo, surgen la elección del nombre, la arquitectura del diseño, el estilo gráfico, la forma del envase y las herramientas comunicativas.
Elsie de Wolfe: la madre del diseño de interiores
Una de las mujeres más destacadas del siglo XX, es Elsie de Wolfe, considerada la madre del diseño de interiores. Comenzó su carrera como actriz, sin embargo, abandonó las pantallas para dedicarse al interiorismo, un terreno dominado por hombres en ese entonces y aún así logró destacar en Estados Unidos y en Europa. Con un estilo opuesto a la sombría época victoriana que predominaba en aquellos años, Elsie de Wolfe incorporó los colores claros y espacios luminosos en famosas residencias de la época, bajo el lema de: “Abrir las puertas y ventanas de América y dejar que el aire y el sol penetren”.
De Wolfe nació en Nueva York en 1865, con ascendencia escocesa. Su familia pertenecía a la alta sociedad de la época, por lo que en 1881 viajó a Escocia a finalizar sus estudios y fue presentada frente a la reina Victoria I.
En la década de 1890, Elsie regresó en Nueva York para incursionar como actriz profesional. Su carrera sobre el escenario no prosperó, sin embargo, captó la atención por su elección de vestuario y escenografías.
Wolfe forjó su carrera como interiorista al decorar su departamento, con un estilo opuesto al victoriano, con colores claros y muebles franceses del siglo XVIII. Poco a poco fue ganando fama gracias a encargos de amigos y conocidos, hasta conseguir su primer gran trabajo: decorar el Colony Club de Manhattan, el primer club social de mujeres de Nueva York. Wolfe creó espacios luminosos, tapizados con telas estampadas, colores claros en las paredes, pisos de baldosas brillantes y cortinas de gasa. Además, incorporó muebles de materiales naturales, como sillas de mimbre y estructuras enrejadas para colocar plantas reales.
Gracias a su estilo innovador, de Wolfe decoró famosas residencias de los Astor, los Vandervilt, los Morgan o los Harriman, con las que ganó reconocimiento no solo en Estados Unidos, sino en Europa.
Uno de sus mejores clientes fue el empresario Henry Clay Frick, quien le propuso decorar su casa en Nueva York. Para ello, Wolfe viajó a Europa para adquirir antigüedades, convirtiéndose en coleccionista de arte también.
De Wolfe contaba destacó por su gran estilo que rompía con los cánones de decoración de la época. De esta manera, De Wolfe se transformó en una marca registrada, con oficinas en la Quinta Avenida de Nueva York.
IMPORTANT.adj 1 1 Que importa, que emmena una conseqüència seriosa.
La història d’un país ve donada per les grans coses que han fet les persones, però que passa quan la seva feina és invisibilitzada pel simple fet de ser dones? És el cas de moltes dones Africanes. Malgrat això, elles s’han fet un lloc en una pàgina de la història d’Àfrica.
Avui, en aquest blog, expliquem 4 dones valentes, fidels als seus ideals i amb ganes de menjar-se el món.
Tothom sap qui és en Nelson Mandela, però sabeu qui és Albertina Sisulu? La lluita contra l’apartheid es narra sovint -sobretot fora de Sud-àfrica- com una història d’homes però, mentre ells ocupaven els titulars internacionals, dones com Albertina Sisulu, Lilian Ngoyi o Winnie Mandela mantenien la resistència i, a més, cuidaven a les seves famílies.
L’ “apartheid” segregava a blancs i negres, que no podien compartir edificis i espais públics, com aquesta platja reservada únicament per gent blanca. (Walter Dhladhla/ AFP).
Albertina Sisulu, coneguda també com a Ma Sisulu (21 d’octubre de 1918, Transkei (Sud-àfrica) – 2 de juny de 2011, Johannesburgo (Sud-àfrica), era activista i esposa de Walter Sisulu, un altre referent antiapartheid amb majúscules. Ella també va estar empresonada durant 26 anys a més a més de passar d’estar detinguda en diverses ocasions, va patir la persecució constant del Govern segregacionista que li van restringir els seus drets de moviment, expressió i participació en actes durant gairebé dues dècades.
Albertina Sisulu
Un altre nom que volem destacar és la Wangari Maathai (1 d’abril de 1940, Ihithe, Kenia – 25 de setembre de 2011,Nairobi, Kenia).Ella va aconseguir ajuntar el medi ambient, feminisme i drets humans en la seva lluita. En 1977 va fundar el Moviment Cinturó Verd, gestionat per dones, per a frenar la desforestació que estava sofrint Kènia, i que ha aconseguit plantar ja 47 milions d’arbres. Va ser nomenada ministra assistent del Medi Ambient. En el 2004 li van concedir el premi Nobel de la Pau per la seva contribució al desenvolupament sostenible, la democràcia i la pau. El comitè dels premis Nobel van dir: «La pau a la Terra depèn de la nostra capacitat per a assegurar el medi ambient. Maathai se situa al capdavant de la lluita en la promoció del desenvolupament econòmic, cultural i ecològicament viable a Kenya i a Àfrica».
Amb aquest premi, Maathai es va convertir en la primera dona Africana en rebre un Premi Nobel de la Pau
Wangari Maathai
La diva Descalça, coneguda també com a Cesaria Evora (27 d’agost de 1941, Mindelo, Cap Verd – 17 de desembre de 2011, Illa de São Vicente, Cap Verd). És la veu capverdiana de la melancolia per excel·lència. El seu treball ha estat reconegut internacionalment.
Va guanyar un Grammy en el 2004 i els seus més de cinc milions de discos venuts així ho corroboren. Va néixer en 1941 a Cap Verd. És filla d’una cuinera amb set fills i d’un pare que va morir quan Evora comptava tan sols amb set anys. Els seus inicis es basaven en cantar pels bars de la seva ciutat natal, Mindelo, a l’illa de São Vicente. La seva oportunitat no va arribar fins a la seva maduresa.
És coneguda com a Diva Descalça (La Diva Aux Pieds Nus), ja que és típic de la cantant és actuar amb els peus descalços. Ella actua així com a un gest solidari cap al Cap Verd més pobre, aquest que evoca en les seves cançons. La també denominada Reina de la Morna -gènere musical de Cap Verd relacionat amb el fado portuguès, la modinha brasilera, el tango argentí i el lament angolès- ha captivat a molts amb la seva envolupant veu.
La Diva Aux Pieds Nus
Ellen Johnson-Sirleaf (29 d’octubre de 1938, Monrovia, Liberia) es va convertir en la primera dona a ser escollida presidenta d’un país a Àfrica, concretament a Libèria. Pertany a l’elit que va dirigir aquest país durant els anys d’independència. Va participar en la Comissió Internacional de recerca del genocidi de Ruanda i va ser una dels cinc membres de la Comissió de Pau del Congo i una dels dos experts per a investigar i informar sobre la participació de les dones en aquest conflicte i el seu paper en la construcció de la pau. A més d’això ha rebut el Nobel de la Pau compartit amb Leymah Gbowee i Tawakkul Karman per la seva lluita no violenta pels drets de la dona.
Per aquesta setmana s’ha apostat per explicar algunes dades del feminisme d’una manera més entretinguda i sobretot, interactiva. És per això que hem realitzat un seguit d’Instastories amb certes preguntes on només hi ha una possible resposta correcta.
Aquesta entrada serà una informació complementària al joc, on es podran trobar totes les respostes amb major explicació.
La resposta en aquesta pregunta és la A. És increïble com encara hi ha gent que es pensa que el feminisme és un moviment on es busca la superioritat de la dona envers l’home. El feminisme sempre ha buscat la igualtat per posar fi a la inferioritat en què viu la dona dia a dia.
Una pregunta una mica curiosa i que segurament la majoria de vosaltres no estaveu al cas de que existía aquest test. Però segur que, en canvi, heu visualitzat moltes pel·lícules on hi ha escenes masclistes i denigrants cap a la dona. La resposta correcta doncs, és la C. El test de Bechdel lluita contra la bretxa existent entre l’home i la dona i així ho evalua en les pel·lícules.
Sabem que el 8 de març és el dia de la dona i que tots podem participar cada any d’alguna manera o altra, sigui anant a les manifestacions o repostejar alguna imatge a les xarxes socials. Però ens hem parat mai a pensar el perquè d’aquest dia?, per què un 8 de març? Nosaltres us ho expliquem! Es creu que la gran vaga del març del 1857, juntament amb una altra del 1908 (les dues a Nova York), van ser dos dels precedents més clars. Les conferències que es celebren els anys següents per part de les organitzacions socialistes també són considerades un pas previ. Per aquests motius l’ONU va escollir el 8 de marca. Pertant la resposta correcta és la C.
La resposta correcta en aquesta pregunta torna a ser la C. El sufragi femení a Espanya es va reconèxier el 1931, una dècada després que al Regne Unit, els Estats Units i Alemanya!
És l’onada que vivim avui en dia, iniciada a finals dels anys 90. Fa visibles les identitats de gènere diferents i les diverses orientacions sexuals que existeixen, i dona lloc al transfeminisme. Igualment, posa en qüestió que el paradigma del feminisme sigui la dona heterosexual blanca i occidental, perquè un dels fonaments d’aquest moviment hauria de ser la diversitat. Per tant la resposta correcta és la C, la tercera onada del feminisme.
La resposta en aquesta pregunta és la B, un NO rotund. Perquè us feu cinc cèntims del que pensaven, Rousseau va arribar a dir «la dona ha de ser passiva i dèbil. Les dones estan especialment creades per complaure a l’home». Immanuel Kant no es va quedar curt tampoc i va dir frases com «la major virtut d’una dona és ser bella, la d’un home ser noble.»
I per acabar, la pregunta de quan i on es van declarar els drets de la dona. La resposta és la A. Va ser a França i concreament el 1791.
Esperem que no hàgiu fallat moltes preguntes!, i sinó que hagi servit per aprendre una mica més sobre el feminisme d’una manera més entretinguda!
La setmana passada, us vam parlar de les dones STEM en el camp de la ciència, són aquelles que es dediquen a la ciència. Durant aquestes quatre setmanes ens estem dedicant a parlar més especificament de cada una d’elles.
Aquesta setmana toca parlar de les dones en la tecnologia.
1- Margaret Hamilton nascuda l’any 1936 a Estats Units, la nord-americana és la creadora del concepte enginyeria del programari. Principalment, ella treballava de secretaria a Harvard, on el seu marit era advocat, però va decidir aprendre a programar i finalment es va convertir en la primera programadora de la NASA. La seva filla anava a la feina amb ella ja que eren èpoques difícils per a la conciliació. Hamilton, va ser la responsable de tot el programari de les missions Apol·lo a la Lluna i també va ser clau perquè els americans guanyessin la cursa a la Unió Soviètica.
2- Jocelyn Bell Burnell va estudiar i treballar a Cambridge buscant objectes estranys. Al 1967 ella i el seu supervisor, Anthony Hewish, van construir un radiotelescopi per observar-los. Un dia ella va observar una anomalia en els més de 30 metres de paper que surten d’una de les màquines, era una senyal no identificada que provenia de l’espai. Els seus companys de treball no li van donar importància. Bell diu que patia de síndrome de l’impostor que li feia creure que el seu treball sempre estava malament. Per això va posar-hi encara més ganes. El seu supervisor, va dir que era impossible, que eren interferències d’humans. Ella va treballar encara més.
Van descobrir els Púlsars, unes estrelles que emeten cert tipus d’ones. Es considera un dels descobriments més importants del segle XX.
3- Hedy Lamarr va néixer a l’any 1914 a Viena, la austríaca des dels 15 anys que es dedicava al cinema. Va fer pel·lícules amb Spencer Tracy, James Stewart, etc,. Però el seu verdader interés anava més enllà. Howard Hughes, un productor de cinema, li va posar un petit laboratori per que pogués treballar en les esperes entre escena i escena. A destacar, va inventar uns cubs de Coca Cola, que els soldats americans portaven al front durant la Segona Guerra Mundial. Però el seu gran invent va ser més endavant; els alemanys hackejaven les senyals de ràdio i les desviaven, llavors va ser quan va inventar un sistema d’enviar els senyals de ràdio amb una mena d’encriptació impossible de hackejar amb la tecnologia de l’època. La patent li va ser confiscada per ser austríaca i per tant, provenir d’un país “enemic”.
Aquesta tècnica encara s’utilitza a dia d’avui als dispositius Bluetooth i Wifi i la patent valdría uns 30 mil milions de dòlars.
4- Ada Lovelace nascuda a Londres l’any 1815, era filla de Lord Byroni va tenir una vida molt apassionant. Educada en matemàtiques i física en l’Anglaterra victoriana, tot un luxe. Tenia relació amb molts científics importants i els més influents en l’època: Darwin, Faraday, Babbage, etc,. Aquesta, va inventar el primer programa per una màquina que encara no s’havia inventat; l’ordinador. Efectivament el programa mai va ser publicat ja que fins 100 anys després no existirien els ordinadors. Ada tenia molt clar que els ordinadors un dia arribarien a manipular idees i conceptes.
El coneixement és poder. Poder al qual totes i cada una de les noies d’aquest món hauríem de poder tenir com a un dret bàsic. A la nostra cultura occidental, sovint ni pensem en què, mentre nosaltres podem accedir a una educació lliure (que ha costat molt esforç d’aconseguir), a molts altres llocs d’arreu del món aquesta situació no és així.
Encara el dia d’avui moltes nenes no tenen l’oportunitat d’anar a l’escola, ni tan sols coneixen l’existència d’aquesta. A llocs com l’Àfrica Subsahariana, per exemple, la majoria de nenes simplement no poden viure la seva infància com el que és, una etapa meravellosa, que hauria d’estar plena d’alegria, coneixement del món, de si mateixes, ja que les casen amb homes molt més grans que elles, traient-los així cap mena de possibilitat d’anar a l’escola i formar-se. Hi ha més de 130.000.000 de nenes al món sense escolaritzar ara com ara. Una xifra espantosa, oi? Doncs bé, estudis de l’ONE demostren que si la situació continua mantenint-se, l’any 2030 hi haurà 950.000.000 de dones casades sent menors d’edat.
Per descomptat, cal esmentar que si s’posés fi a aquesta discriminació, a banda d’aconseguir que totes i cada una de les nenes del món poguessin ser lliures per prendre les rendes de la seva pròpia vida i futur, el fet de tenir països amb gent culta i formada escolarment, evitaria la mort de més d’1.200.000 nadons a l’any. També s’ha demostrat que la mortalitat materna disminuiria un 70%.
D’altra banda, podem concloure que els nens i les nenes, malauradament, no tenen les mateixes possibilitats i menys en llocs com, en aquest cas, l’Àfrica Subsahariana: les nenes són més vulnerables durant el trajecte de la seva llar a l’escola, que en general als països subdesenvolupats sol tenir una distància de dues a tres quilòmetres. Durant el camí tenen fins a tres vegades més possibilitats de s una agressió que els nens.
Segons les dades proporcionades per ONE, les nenes sense escolaritzar corren major risc de ser víctimes del matrimoni infantil que les que sí que aconsegueixen accedir a una escola. Si la situació continua així, per a l’any 2030, més de 950 milions de dones hauran contret matrimoni sent menors. Avui dia aquesta xifra és de 700 milions de dones.
Aquesta situació és del tot insostenible, i països desenvolupats haurien de poder cercar maneres de contribuir amb la millora d’aquesta situació, ja que l’educació és essencial si es vol acabar amb la pobresa, especialment la de les nenes, que són les menors que més pateixen aquesta discriminació, ja que generalment, les poques famílies que tenen recursos per enviar als seus fills a l’escola, solen decantar-se per triar al nen de la família que no pas a la nena, per motius obvis de masclisme. Per tant, cal prendre’s aquest tema amb la importància que té, i no deixar de fer com si no passés res, ja que milions de nenes pateixen aquesta tràgica història cada dia.
Igual que als altres esports que hem mencionat anteriorment en aquest blog, el col·lectiu femení també pateix un conjunt de desigualtats i problemes amb els quals s’ha d’afrontar en el món dels e-sports.
Un d’ells, és la manca de «role models». Sí que és cert que és un esport que no discrimina per gènere la participació en les seves competicions, ja que aquestes estan pensades per ambdós sexes. Tot i això, si pensem tant en les campanyes, com els jugadors reconeguts o fins i tot amb els membres directius de les associacions de e-sports, veiem que la majoria d’ells estan formats per homes, la qual cosa fa que una dona amb interès i possibilitats de dedicar-se a aquest esport, de qualsevol manera (ja sigui direcció, jugadora, etc.) no tingui gairebé cap referent amb el qual sentir-se identificada.
«Las mujeres también deben temer que no se las juzgue según su desempeño, sino según su género. Si a una mujer * le va mal en un juego, rápidamente significa que juega mal porque es mujer. Por supuesto, todo esto tiene algo que ver con la socialización específica de género y la transmisión de patrones de roles estereotipados».
Natalie Denk
És cert que sempre s’ha donat als videojocs una connotació més aviat masculina, la qual cosa pot donar per suposat que les noies no senten cap mena d’interès per aquest sector. Aquí és on sorgeixen els estereotips ja que, això pot causar que una noia, per tal de no sentir-se exclosa, no li doni una oportunitat a allò que realment li agrada.
Cal destacar, però, que hi ha estadístiques que mostren que a les dones els agrada jugar jocs d’ordinador regularment. Gairebé el 50% dels que afirmen jugar a jocs d’ordinador almenys ocasionalment són dones.
El problema, però, és que si ens fixem en el panorama professional, no veiem reflectides aquestes dades, es pot afirmar que les dones gairebé no estan representades. A més, cal destacar que la indústria del videojoc encara no veu al sector femení com a possible target. Això s’evidencia en el tipus de contingut que va directament enfocat cap a un públic masculí.
Tot i això, les dones han sabut fer-se un lloc dins el món dels videojocs i demostrar que a elles també i se’ls dona igual de bé que als homes:
LDShadowLady: Es de origen inglés y se caracteriza por mostrar sus habilidades en el famoso videojuego Minecraft. Con tan solo 27 años de edad cuenta con 5,17 millones de suscriptores y una larga lista de vídeos en su canal.
iHasCupquake: Es una chica estadounidense de 32 años de edad que ama los videojuegos y a través de su canal comparte su experiencia con cada título. Cuenta con una personalidad muy burbujeante, positiva y llena de amor. Su contenido es divertido y en el combina música, canto, bailes y otros tipos de artes junto a los videojuegos, claro. Actualmente cuenta con 6,73 millones de suscriptores.
Ari Gameplays: es una YouTuber gamer mexicana de 22 años de edad. Su contenido se centra sobre todo en videojuegos tipo Minecraft. Actualmente su canal cuenta con 2,47 millones de suscriptores y su principal característica son las orejas de conejita que usa para jugar.
Windy GirkTV: es una panameña que sube contenido a su canal de YouTube sobre videojuegos como Mario Kart, Fortnite y muchos otros. En sus vídeos combina temáticas gamer con anime, tecnología y coldplays. Es una YouTuber bastante animada que actualmente cuenta con 3,25 millones de suscriptores en su canal.
Sweetyb: es una YouTuber gamer que, con apenas 379.000 suscriptores, ya se posiciona como una de las creadoras de contenidos con mayor proyección. Sube sobre todo contenidos de videojuegos tipo Minecraft, en los que escenifica las partidas con su voz, haciendo el relato más animado.
Gamer Grandma: es una gamer muy especial, porque a sus 90 años de edad aún juega videojuegos. Esta abuela de los gaming se llama Hamako Mori, y es una japonesa apasionada por los sistemas de entretenimiento visual desde 1989.
S’ha de considerar com un factor important el fet que el món dels videojocs és un dels sectors més masclistes que podem trobar, molt per sobre dels esports convencionals. Això és degut a diferents factors, en els quals es troben per exemple l’edat dels jugadors de videojocs (Un percentatge important no arriben a la majoria d’edat) i la facilitat per insultar i dir qualsevol cosa, ja que el que parla no és una persona, sinó un nick, i els actes no tenen les mateixes repercussions que en altres sectors.
Durant la curta història dels videojocs i e-sports s’han detectat una gran quantitat d’insults masclistes i abusos cap a les jugadores, des de streamers i Youtubers fins a jugadores casuals. Qualsevol persona que s’endinsa en aquest món una mica pot arribar a entendre del que parlem en aquesta publicació, i sobretot si la persona en qüestió és una dona. Totes les dones que han parlat sobre el tema han reconegut haver rebut insults i menyspreus per part d’altres jugadors pel fet de ser dones. A continuació es mostra un dels exemples que es va fer més viral l’any passat al videojoc VALORANT, un “shooter estratègic” de la companyia RIOT GAMES, coneguda pel seu videojoc League Of Legends.
Durant una partida de VALORANT, la streamer @AliceNeverMinds va rebre multitud d’insults per part dels seus companys d’equip, tals com: “Vete a fregar que para esto no sirves” o “Como te huele el c*** guarra”, als quals la streamer va decidir contestar dient que faria el possible perquè els jugadors no tornessin a jugar mai al joc. Després d’un minut d’insults la noia va decidir marxar amb les paraules: “esque no puedo…”. Ella mateixa va decidir denunciar a Twitter el que li havia passat, i la companyia encarregada (Riot Games) va decidir intervenir. Tot i això aquestes situacions es veuen constantment en videojocs online i moltes d’elles passen desapercebudes, ja que no són gravades.
Aquest tipus d’actituds només embruten la comunitat i aconsegueixen que moltes noies no tinguin ganes d’entrar a jugar o que deixin de jugar a causa de comportaments com aquests. Per aconseguir més participació de les dones en els e-sports es necessiten més jugadores, per aquesta raó aquesta mena de situacions s’han d’aconseguir erradicar, d’aquesta manera oferint a les dones una comunitat on es poden sentir més segures.
Pel desenvolupament de la tercera entrada al blog hem escollit de tema referent al lideratge femení en temps de crisis, centrat principalment en l’època actual amb la Covid-19 molt present.
A partir de diferents fonts d’informació s’han pogut destacar conceptes interessants entre el que destaquem en primer lloc sobre la idea del Precipici de vidre → Aquesta ideologia neix a partir de situacions crítiques en qualsevol àmbit on es reflecteix una pèrdua important a tots nivells, és en aquest punt on davant d’aquesta tessitura, les empreses, organitzacions, entitats adopten la postura de posar al comandament del projecte a una dona, ja que la figura masculina ha estat incapaç de portar a bon port el negoci. El concepte com a tal avui dia no està molt ben vist a causa del fet que parlar de precipici de vidre equival a dir o posar de manifest el fracàs masculí.
La metàfora del Precipici de Cristall mostra com les dones reben les seves oportunitats quan no hi ha marge per a l’error. No obstant això, les expertes entenen que arribar pel cap alt d’una organització en moments de profunda crisi és un caramel enverinat, ja que el fracàs és més probable i pot posar en dubte la capacitat de lideratge de les dones.
Per entrar en més detall i relacionar-ho amb el concepte anterior, ara com ara l’època marcada per una pandèmia mundial, un estudi de la Universitat de Liverpool realitzat en 194 països dels quals només 19 són dirigits per dones ha posat de manifest l’eficàcia del lideratge femení en temps de Covid. Segons aquest, actualment la figura femenina en càrrecs importants té la capacitat de prendre mesures preventives molt abans que els homes. A causa d’aquestes, el número de contagiats arreu del món ha vist una clara disminució.
El motiu de què el lideratge femení tingui èxit en hores baixes en l’àmbit professional es deu en la manera com gestionen les emocions. Un exemple clar es troba en el món sanitari on el 70% de les infermeres són dones i en moments delicats veuen la necessitat de posar per davant paraules «tot sortirà bé» a un medicament demostrant així una empatia cap al pacient.
A partir de l’exemple comentat, i a mode de conclusió, el lideratge femení ens ensenya durant temps de crisis la importància de saber modular les emocions sigui la situació que sigui o tinguem el dia que tinguem, ja que la figura femenina té més responsabilitats pel fet que han d’actuar com a mares, realitzen teletreball i s’encarreguen de les tasques domèstiques, un desgast major a qualsevol figura masculina, adolescent o gent de la tercera edat.
Tot i la dificultat que tenim i hem tingut les dones per a arribar a alts càrrecs, hi ha hagut moltes que ho han aconseguit i que actualment són considerades com a les dones més influents del nostre país. Avui us venim a presentar algunes d’aquestes dones directives.
Ana Botín (Santander, 1960): Va assumir la presidència de Banc Santander el 2014. Anteriorment havia dirigit la filial del Regne Unit, també és membre del consell d’administració de Coca Cola i pertany al consell assessor de Massachusetts Institute of Technology (MIT). Des que va assumir la presidència, Ana Botín ha liderat la transformació tecnològica, comercial i cultural del grup. A més, posseeix un important vessant filantròpic vinculada al món de l’ensenyament: és fundadora i presidenta de la Fundació CyD, així com de la Fundació Comença per Educar, filial espanyola de l’ONG Teach for All.
Fuencisla Clemares (Madrid, 1974): És la directora general de Google Espanya des de 2016. Va estudiar empresarials a la Universitat de Navarra, té un màster en direcció d’empreses i va començar la seva carrera en el sector de la distribució. Va treballar a la consultora McKinsey i va ser directora de compres a Carrefour, fins que va arribar a Google Espanya com a responsable de retail.
Sol Daurella (Barcelona, 1966): És la presidenta de Coca-Cola European Partners, l’empresa que fabrica i distribueix la marca Coca-Cola a 13 països d’Europa Occidental. El seu pare, l’empresari José Daurella Franco, va ser el primer embotellador de la marca a Espanya. El 2016, Sol Daurella va rebre la Creu de Sant Jordi, que atorga la Generalitat de Catalunya, per la seva contribució a la internacionalització de l’economia catalana.
Sara Harmon (Florida, 1968): És la directora del portal Linkedln per a Espanya i Portugal des de l’any 2013. És experta en transformació digital i participa de manera recurrent en fòrums i conferències sobre desenvolupament empresarial a internet i reclutament de personal a través de les xarxes socials.
Olga Sánchez: CEO d’Axa Assegurances Espanya, és la primera dona que aconsegueix la cúspide de la gestió en el món de les assegurances a Espanya. Ha estat un dels pilars de l’expansió del grup assegurador francès a Espanya i la seva influència s’ha estès per totes les esferes del grup a Europa.
María Dolores Dancausa Treviño (Burgos): Ocupa des d’octubre de 2010 el lloc de Consellera Delegada de Bankinter, una de les primeres entitats financeres a Espanya. Llicenciada en Dret pel Col·legi Universitari San Pablo CEU, ha cursat diversos Programes de Direcció a Harvard Business School, AMP per l’Escola de Negocis INSEAD i un Màster en Recursos Humans i Estratègia d’Empreses per l’Institut Universitari Euroforum-INSEAD (Madrid) .
