Infern: m  1 HIST REL 1 [ sovint en pl ] Nom que diverses religions, en llur estadi primitiu, aplicaven al lloc on sojornaven els morts. 

FADUNA ABDI

Faduma Abdi Ibrahim es descriu a si mateixa com una zombi ambulant. En 1994 va ser segrestada a casa de Somàlia per una banda de 28 bandits que la van violar per torns durant mesos.

» Cada dia i cada nit resava per morir », ha recordat.

Els bandits, que pertanyien a una de les milícies responsables de l’actual guerra civil a Somàlia, li van disparar al braç dret i després la van abandonar, creient que estava morta.

Ibrahim, que ara viu al camp de refugiats de Kakuma, a Kenya, va dir que si bé algunes bones samaritanes la van salvar de la mort, personalment no té cap motiu per viure. » Es van apoderar de la meva vida i la meva dignitat », ha expressat.

PURITY SOINATO OIYIE

Purity Soinato Oiyie. Foto: ONU Dones/Ryan Brown

Purity Soinato Oiyie desborda de confiança en si mateixa. Porta dues peces fetes amb comptes; un tocat tradicional massai que cau del seu cap i un collaret amb un missatge rotund: «Stop FGM», posar fi a la mutilació genital femenina. És una líder de la seva comunitat i defensora dels drets de les dones. Però per assolir aquest estatus ha hagut de fer front a tota mena de dificultats.

«Tenia 10 o 11 anys quan el meu pare va decidir circumcidar-me. Seria la cinquena esposa d’un home de 70 anys. Vaig parlar amb la mestra de la meva classe i ella va informar la prefectura de policia. Tot just dues hores abans de la cerimònia d’ablació, va arribar la policia i em va retirar del lloc», recorda. Oiyie va ser la primera nena del seu poblat en dir no a la mutilació genital femenina.

Durant els vuit anys següents, Oiyie va viure en un centre de rescat a Narok, Kenya, lluny de tot el que li era conegut. «El més difícil per a mi va ser deixar la meva llar, deixar a la meva família. No podia dormir … Em despertava enmig de la nit i pensava, ¿hauria de tornar i sotmetre a la mutilació genital femenina? «, Explica.

La fugida de Oiyie, com també la de milers de nenes amb històries semblants, va repercutir en la dinàmica familiar. Va haver de carregar amb les conseqüències. «A casa, el meu pare va començar a pegar-li a la meva mare, tirant-li la culpa de la meva fugida. Però la meva mare no volia que jo tornés i em circumcidaran. Em vaig quedar al centre de rescat i vaig acabar l’escola «.

HUBA

Mentre Huba narrava com la van subjectar a terra i li van tallar els genitals, es va posar molt emotiva i va plorar, però va continuar explicant la seva història: «Els nostres veïns també estaven a casa nostra per veure el meu sofriment. La dona els va ordenar lligar-me les cames i sostenir-me fermament a terra; ells van complir. Vaig plorar quan la dona es va acostar a mi amb la fulla. Una mà immediatament va cobrir els meus ulls i no vaig poder veure més. No podia moure el meu cos perquè els adults em van lligar i subjectar a terra. Però vaig plorar a crits i vaig cridar a la meva mare per demanar ajuda, no ho va fer; la dona va tallar i va cosir el meu cos. El pitjor no era el tall, sinó les costures. Les paraules no poden expressar el dolor que vaig passar. Quan em van destapar els ulls, immediatament vaig buscar a la meva mare, però no vaig poder trobar-la en cap lloc de la casa, després d’una estona ella va venir i em va consolar dient que tot estaria bé i que la ferida es curaria aviat. Però vaig poder veure en els seus ulls que ella també havia plorat. Quan estava amb la meva mare, aquesta dona malvada de la circumcisió va venir i em va dir que dormís i que no rentés el meu cos per facilitar la curació. Quan vaig mirar al meu voltant, les meves cames i el terra estaven coberts de sang. Realment semblava que hi havia hagut una inundació de sang. Quina crueltat».

Huba va guardar silenci per un temps i va continuar després de respirar profundament: «No sé si va ser pel plor, pel dolor o perquè em van agafar amb força a terra, estava tan cansada que em vaig quedar adormida on em van deixar. Quan vaig despertar, la meva mare m’estava esperant asseguda a terra. Quan em va veure desperta, em va abraçar amb força i va dir: S’ha acabat, ara ets una dona amb la qual tots els nens volen casar-se i la nostra comunitat és respectada. Ella va dir moltes coses més per ajudar-me a superar el dolor. No obstant això, vaig tornar a plorar en els seus braços, ja que no podia tolerar el dolor, cremava. Veure amb aquest tipus de dolor va fer que la meva mare plorés amb mi, com jo ho he fet avui amb la meva filla, Aisha. Avui, realment entenc a la meva mare; Vaig estar culpant tota la vida per no protegir-me d’aquesta dona. Ara sóc jo qui està al seu lloc. Tot i el dolor i la lesió que vaig patir que va trigar molt a curar entenc que no va poder fer res.»

SUIZE NASUUNA

Als 24 anys, el fill de Suzie Nasuuna ha fet 11 anys. Suzie es va convertir en mare quan només tenia 13 anys. Des de llavors ha hagut de cuidar, protegir i mantenir el seu nadó fins i tot sent ella una nena.

«No sabia què fer, la meva àvia va haver d’explicar-me com alletar el nadó quan vaig donar a llum. Era una nena, però vaig haver de madurar de pressa «, diu Suzie.

La seva vida mai va tornar a ser la mateixa. Després de la mort de la seva mare, Suzie va haver de treballar com a empleada domèstica per guanyar-se la vida. Diu que va ser l’home de la casa qui la va deixar embarassada i no va voler fer-se responsable de l’infant. Va perdre la seva feina i va haver de tornar al poblat on més tard, donaria a llum i criaria al seu fill.

Avui, Suzie viu en Bwaise, un barri pobre de Kampala, amb el seu fill en una petita habitació llogada. El seu nen va a una escola que es troba a prop. Després d’haver abandonat l’escola als 13 anys, Suzie ha de fer treballs informals com rentar la roba de la gent per guanyar-se la vida. «No és fàcil; He de pagar el lloguer, les taxes escolars i el menjar, sense un ingrés fix», narra Suzie.

Suzie és només una de les moltes nenes a les quals els han robat la seva infància i educació. Moltes joves lluiten en situacions similars.

Segons l’enquesta de Demografia i Salut d’Uganda, l’embaràs en l’adolescència és la principal causa de mortalitat de les nenes d’entre 15 i 19 anys. El 24% de les dones de 15 a 19 anys ja són mares o estan embarassades del seu primer fill, mentre que tres de cada 10 nenes a Uganda abandonen l’escola a causa de problemes relacionats amb l’embaràs.
«Mentre milions de pares a tot el món se centren el fet que els seus fills tornin a l’escola, és possible que fins a un milió de nenes de l’Àfrica subsahariana no tinguin aquesta oportunitat. Els tancaments perllongats d’escoles durant una crisi humanitària (COVID-19) poden conduir a un major nombre de riscos per a la protecció infantil, inclosos el matrimoni precoç i forçat, la violència sexual i l’embaràs precoç, i massa països tenen barreres que impedeixen que les nenes es resinscrivint si això passa», afirma Isabel Gomes, Directora Global d’Operacions Humanitàries de World Vision.

També volem aportar dades positives i esperançadores com són la de l’Hospital Clínic de Barcelona que en aquests últims quatre anys (2016 – 2019) ha fet 30 operacions de reconstrucció de clítoris a dones que havien patit una mutilació genital femenina. L’any 2015 es va crear el circuit a través de la sanitat pública per detectar i tractar a les dones residents a Catalunya que han tingut una ablació. L’abordatge dels casos que arriben al Clínic fruit d’una mutilació genital femenina s’aborden des del Servei de Ginecologia, on a més de la visita, valoració i programació de la cirurgia, es complementa amb el treball d’una ginecòloga experta en sexologia per fer sessions d’educació sexual a les dones que ho necessitin.

Finalment, per acabar les nostres aportacions durant aquest temps sobre les dones invisibles d’Àfrica, volem anomenar a diverses associacions d’Espanya que ajuden a visibilitzar i contribuir amb el col·lectiu. 

1. Associació de Dones Immigrants Subsaharianes: és una associació de dones africanes, que treballa sense ànim de lucre des de l’any 2004 a Granollers, província de Barcelona, per tal d’esdevenir punt de trobada i de referència de totes les dones africanes, independentment de la seva provinença, així com per afavorir el seu procés d’empoderament.

2. Associació de Dones Immigrants Endavant: Associació sociocultural de dones formada per sòcies de diferents països de l’Àfrica, amb la intenció de millorar les condicions d’existència i integració de les dones i els seus fills d’origen estranger; també per fomentar el català com a llengua d’integració i cohesió entre les dones africanes; sensibilitzar i formar les dones i la societat en general sobre els temes de violència de gènere, mutilacions genitals femenines, salut, educació, etc.

3. Fundación Mujeres por África: El principal objectiu de la fundació és contribuir al desenvolupament del continent africà a través del suport i acompanyament a les seves dones, que constitueixen el seu gran motor de progrés. Dones per Àfrica està compromesa amb la democràcia, la governança, la pau, els drets humans i el desenvolupament econòmic i social sostenible. I tot això en clau d’igualtat, perquè estan convençudes que la igualtat és el factor més poderós de transformació social.

4. Karibu: Karibu, Amics del poble africà, és una Associació amb fins humanitaris, sense ànim de lucre, sense inspiració política, ideològica o religiosa creada el 1987. Els objectius de l’Associació Karibu són afrontar en l’àmbit de l’ajuda humanitària i de la integració, les necessitats dels Immigrants i Refugiats més desprotegits de l’Àfrica subsahariana, treballar pel reconeixement dels drets fonamentals de les persones immigrants i refugiades i desenvolupar accions reivindicatives i de denúncia.

5. Asociación de Mujeres Africanas en Canarias: “La idea de crear una associació de dones africanes va néixer per la necessitat de parlar per nosaltres mateixes, explicar les nostres històries. Qui millor que nosaltres per expressar qui som, el que necessitem i el que podem aconseguir i aportar a la societat”.

6. Àfrica Imprescindible: Des de 2001 a Navarra, durant 20 anys ininterromputs, proposen un ampli programa d’activitats, orientat a la sensibilització i la formació, per conèixer i sentir amb Àfrica i per gaudir amb la seva producció artística. Cada any programen cursos, seminaris i esdeveniments i ofereixen informació d’actualitat. A través de les TIC proporcionen articles i documents i comparteixen a les xarxes socials notícies, anàlisis i opinions amb entitats i institucions dedicades a l’Àfrica subsahariana. 

Sheryl Sandberg és una economista i executiva estatunidenca. Des del 2012 és la directora operativa de Facebook, convertint-se en la primera dona a formar part d’aquest comitè dins l’empresa, també va ser vicepresidenta de vendes online i operacions a Google, entre molts altres càrrecs. 

L’any 2008, va estar a la llista de les 50 dones més poderoses en negocis de la revista Fortune, l’any 2011, la revista Bloomberg Businessweek,  la va nomenar una de les 25 persones més influents a la web, i l’any 2012 va aparèixer a la llista Time 100, una llista anual de les cent persones més influents en el món, segons la revista Time. 

Arran de la seva experiència en el món executiu, el 2010 va realitzar una TedTalk parlant de la situació laboral femenina, i la diferència d’oportunitats entre homes i dones en aquest sector. 

En la conferència es pot veure com Sandberg, tot i ser conscient de la gran desigualtat que actualment existeix el món, reconeix que les dones d’avui dia tenim sort de no viure en el mateix món que van viure les nostres àvies o mares, les quals sempre han tingut opcions laborals molt limitades.

Però, tot i això, ens queda molt camí per fer, ja que el percentatge de dones directives al món és molt reduït, tal com s’ha pogut veure a les anteriors entrades al blog.

Per això decideix centrar-se a parlar sobre el que pot fer cadascú com a individu, sobretot en quin és el missatge que ens estem donant a nosaltres mateixes, a les dones que treballen amb nosaltres i el missatge que els hi estem donant o donarem a les nostres filles.

El problema que Sandberg també troba és que les dones subestimen les seves capacitats, mentre que els homes, el que fan és sobreestimar-les. Això ho reafirma amb un estudi realitzat que mostra que un 57% dels homes negocien el seu primer salari, mentre que només un 7% de les dones ho fan. A més, també es destaca que els homes atribueixen el seu èxit a les seves pròpies capacitats, i les dones, en canvi, l’atribueixen a factors externs.

Aquests són alguns dels factors més importants que com a dones podem dur a terme en el nostre dia a dia: creure en nosaltres mateixes i negociar per nosaltres mateixes, per així poder ser les propietàries del nostre propi èxit, tot i que no sempre és tan fàcil.

Tot i això, és trist, però accepta que en la nostra generació no arribarem a canviar els nombres ni augmentarem el percentatge del nombre de dones que hi ha al cim, no arribarem al 50% de les dones directives a cap sector, però esperem que segueixin havent-hi avenços i que arribi un dia en què això es compleixi.

A continuació us deixem el vídeo sencer per si li voleu fer un cop d’ull:

–Reflexió sobre els tipus de violència de gènere que existeixen–

Si intentem categoritzar els tipus de violència de gènere que existeixen de segur que ens trobaríem amb una llista inacabable. Encara que sembli categòric és necessari posar nom i cognoms al que patim més de la meitat de la població dia rere dia, és per aquesta raó que volem fer una llista amb exemples per a poder empatitzar i entendre cada tipus de violència. Cal recalcar, però, que totes i cada una de les violències exercides contra les dones són conseqüència de la discriminació que patim a través de les lleis o la pràctica, i que persisteixen només per raons de gènere. Si no les coneixem, no podrem combatre-les. 

• VIOLÈNCIA PSICOLÒGICA: Es va realitzar un post molt extens sobre la violència psicològica i psíquica, tot i que recordem que els danys emocionals perjudiquen el desenvolupament personal de les dones i que aquest tipus de violència és una de les que provoca més suïcidis. 

testimoni – Pilar “Él nunca me puso la mano encima, pero me destruyó por dentro” 

Quan la Pilar tenia 14 anys va conèixer a la seva exparella, ella pensava que havia trobat al seu Romeu. Aquesta jove, que avui té 26 anys, va créixer amb els estereotips d’aquella parella perfecta, on ell jurava que faria qualsevol cosa per a conservar el seu amor. Aquell fou el problema, precisament. Primer va començar a controlar els seus horaris, després es va acostumar a registrar-li el mòbil i va intentar aïllar-la del seu entorn. La Pilar formava part del 33% de joves que creu que la gelosia i el control són una mostra més d’afecte. 

• VIOLÈNCIA FÍSICA: Aquesta es pot traduir com qualsevol acció que provoqui danys o patiment físic i afecti la integritat de la persona (hematomas, cremades, bufetades…). Qualsevol gest d’aquest tipus és inexcusable. 

testimoni – Vera Vásquez “Cuando te decides a denunciar, eres tú la que se siente juzgada. Te hacen revivirlo todo una y otra vez. Eres tú la que tiene que demostrar que te pegó, en vez de demostrar él que no lo hizo”

La Vera havia sigut maltractada per la seva exparella, a la que mai va denunciar. Al cap de tres anys de separar-se va conèixer el pare del seu fill. Les alarmes li van saltar abans de la pallissa per tot el que havia viscut abans, però estava sola. La seva parella la va destrossar físicament donant-li una pallissa davant del seu bebè de 7 mesos. Tot i que la sentència va condemnar el seu agressor amb una multa de 600€ i una indemnització de 450€, el jutge va considerar l’episodi com una baralla, no com una agressió masclista.

• VIOLÈNCIA LABORAL I INSTITUCIONAL: La violència laboral és present a desenes de països on es dificulta l’accés de les dones a llocs de responsabilitat laboral, o es complica el seu desenvolupament en l’empresa o la seva estabilitat en ella. Aquest tipus de discriminació constitueix una de les violències més comunes, també. 

testimoni – Claire Foy “Hasta la reina cobra menos que su consorte”

Claire Foy és qui interpreta a la Reina Isabel II a The Crown i va cobrar menys que Matt Smith, qui interpreta al seu marit, el príncep Felip d’Edimburg. Claire Foy va cobrar 32.000€ per episodi, mentre que es desconeix el sou de Smith. Suzanne Mackie, la directora creativa de la companyia que produeix la sèrie, Left Bank, ha assegurat que això no tornarà a passar. 

• VIOLÈNCIA SEXUAL: Es considera violència sexual tota acció que amenaça o viola el dret d’una dona a decidir sobre la seva sexualitat i comprèn qualsevol forma de contacte sexual, però no es limita només al fet de forçar una dona en contra de la seva voluntat, sinó a qualsevol mena d’abús, explotació o intimidació, sense importar si es dóna dins o fora del matrimoni o de qualsevol relació. 

testimoni – Bibiche “Me siento cómoda ahora”

La història de Bibiche va succeir dins de casa seva, a Kanaga, un grup d’homes va entrar a casa seva, ho van destruir tot, a les seves coses i a totes les dones que es trobaven dins la mateixa casa. Primer van violar a la seva germana, després a la seva cunyada i a ella al final. No va ser fins fa poc, un diumenge a missa que va escoltar alguna cosa sobre l’atenció que es brinda a les supervivents de violació, fins i tot si la violació havia tingut lloc feia un any. Va ser llavors quan va començar un tractament i diverses proves. 

• VIOLÈNCIA ECONÒMICA: És aquella violència que correspon a qualsevol acció que busca una pèrdua de recursos econòmics/patrimonials mitjançant la limitació. Per exemple; les dones no poden tenir propietats o fer ús dels seus diners o dels seus drets patrimonials. És un tipus de violència molt comuna, incús en els països amb un alt índex de desenvolupament humà. 

testimoni – Constanza López “Me tocó vivir sin agua y sin luz. Mi esposo me quitó todo”

El cas de la Constanza va més enllà de la violència econòmica, però també hi és present, tot i que d’una manera més silenciosa. Ella vivia a l’apartament dels dos, a Rosales, quan ella el va denunciar per primer cop per abusos, l’home va marxar de l’apartament, però es va endur mobles, estris; en un acte agressiu i malvat s’ho va emportar tot. Constanza va viure sense aigua, sense llum, sense gas, sense serveis públics, sense administració, sense menjar, sense cotxes i sense serveis mèdics.

• VIOLÈNCIA SIMBÒLICA: És la més tangible en les coses petites, la que més dones del món han viscut. És aquella que recull estereotips, missatges, valors o signes que transmeten i afavoreixen el fet que es repeteixin relacions basades en la desigualtat, el masclisme, la discriminació, entre altres. És la violència més difícil d’erradicar perquè està ancorada a la col·lectivitat i qualsevol ximpleria l’afavoreix – un acudit o una burla acceptats han fet i fan que es dificulti un canvi.

testimoni – TOTES “A mi també”

Si et passa a tu, ens passa a totes. A mi m’han xiulat pel carrer, a mi m’han tocat sense permís, a mi m’han insistit per mantenir relacions sexuals, a mi m’han dit exagerada, a mi m’han dit feminazi, a mi m’han dit que em falta pit, a mi m’han dit guarra, a mi m’han preguntat si tenia la regla, a mi m’han dit que em depili, a mi m’han dit que m’arregli més, a mi m’han preguntat si tinc parella de manera insistent, a mi m’han dit que el futbol no és per a dones, a mi, a totes. 

La violència simbòlica és present a les llars, a les aules, als carrers, a les empreses, a les institucions, a tot arreu. 

Està a les nostres mans – Això només acaba de començar. 

Com bé sabeu, cada setmana ens dediquem a parlar una mica més de les dones STEM, a les dues publicacions anteriors, us parlem de les dones STEM en el camp de la ciència i en el camp de la tecnologia; us nombrem dones que s’han dedicat a la ciència i a la tecnologia i que han fet grans canvis al món. 

Aquesta setmana toca parlar de les dones en l’enginyeria.

1- Emily Roebling, de nacionalitat estatunidenca, va ser la primera enginyera de camp i capdavant tècnica del pont de Brooklyn quan el seu marit, Washington Roebling, va quedar paralític i per tant, no va poder seguir treballant. Llavors va ser quan Emily, es va convertir en la responsable de moltes tasques del cap d’enginyers. Arrel d’això, va desenvolupar molt coneixement sobre la resistència de materials, anàlisis de tensions, construcció de cables d’acer, etc,. Apart de tenir els estudis que va adquirir de manera autodidacta respecte a la construcció de ponts. Juntament amb el seu marit, van planificar la construcció del pont de Brooklyn, tot i que ella va ser la que es va encarregar de la major part i és la responsable de que el pont estigués acabat l’any 1883. Avui dia es pot contemplar la placa que honra a ella i al seu marit. 

2- Helen Augusta, una americana de Portland, nascuda a l’any 1840, va ser una de les grans inventores de la era industrial. Va aconseguir 28 patents; 22 de les quals estaven relacionades amb màquines de cosir. Venia d’una família adinerada, però per algun motiu aquests van perdre la fortuna, no obstant, gràcies a Helen qui tenia unes habilitats mecàniques excel·lents les quals eren úniques, van rescatar a la seva família. Va inventar l’any 1873, la famosa màquina de cosir en Ziga-Zaga; un aparell que segellava les vores de la costura, fent la peça molt més resistent. La màquina es pot veure exposada en el Museu d’història de Washington als Estats Units. 

3- Stephanie Louise Kwolek, nascuda el 1923 als Estats Units, va descobrir els polímers cristal·lins líquids, que van donar com a resultat el producte Kevlar. És una fibra d’alta resistència que és cinc vegades més resistent que l’acer i que en l’actualitat és utilitzada en l’elaboració de armilles, antibales, fuselatges d’avions, cables de fibra òptica, etc,. Gràcies els assoliments que va fer com a investigadora, va obtenir diferents premis i reconeixements com ara ve;  la seva inclusió en el Mur de la Fama de la Ciència i Enginyeria en Dayton o convertir-se en la quarta dona a ser inclosa en el “National Inventors Hall of Fame” amb el American Innovator Award. 

4- Edith Clarke, nascuda l’any 1883 a Estats Units, és una de les pioneres en l’enginyeria femenina. Va inventar la calculadora “Clarke”, capaç de solucionar equacions lineals que impliquen funcions hiperbòliques, 10 vegades més ràpid que mètodes inventats anteriorment. Tot i les seves aptituds, li va costar molt obtenir la posició d’enginyera cosa que al final va obtenir l’any 1922. A més, va escriure un llibre de referència en el camp de l’enginyeria de l’energia anomenat “Circuit Analysis of A-C Power Systems”, del qual va escriure una segona part basant-se en conferències que impartía als enginyers. Finalment, l’any 1947, va ser nomenada la primera professora d’Enginyeria Elèctrica del país, esdevenint una de les dones enginyeres més rellevants de la història.

Irene Carreras i Fèlix Viader

Un dels principals problemes de la societat resideix en la manera en la que s’ha instaurat un model de bellesa que no és real i que comporta la cosificació amb la que han de conviure diàriament de manera més o menys explícita generalment les dones. 

Una de les indústries que més té instaurat uns cànons de bellesa irealistes és la de la moda. En la que models, actrius, cantants, etc han de viure amb un pressió social per mantenir-se perfectes segons aquest ideal que les porta a dur-se a terme operacions i retocs estètics per no ser criticades per la indústria i per a què aquesta les accepti. 

Un cas és el de Courteney Cox, una actriu entre moltes que s’ha somès a molts retocs i operacions estètiques segons comenta, per la pressió que Hollywood sobretot, a les dones amb més edat, exerceix sobre elles per mantenir-se joves eternament, pel que es troba en una lluita constant per acceptar el pas del temps i les marques que l’edat deixa en el seu cos i estimar-se a sí mateixa. 

View this post on Instagram

A post shared by EsTrending (@estrending)

Els últims anys, són moltes les famoses que han denunciat el fet de l’ús de Photoshop per retocar el seu rostre i el seu cos sense el seu consentiment. Alguns exemples són els següents:  

Jameela Jamilo va denunciar el fet a través de xarxes socials de que havia estat aerografiada fins a l’infinit i que aquesta fotografia d’ella no era real. Comentava «On són les estries dels meus pits?», «La meva braç no està tan prim», «tinc la pell més fosca que això», «Fins i tot m’han reduït els turmells». 

Un altre cas él de de Inma Cuesta en el que afirmava no reconeixe’s en la fotografia que la revista havia publicat d’ella i exposava les dues, la real i la retocada per denunciar aquest fet. 

La model Zendaya a Instagram també va denunciar l’abús de Photoshop en revistes comentant: 

«Una nova sessió ha sortit i m’ha impactat quan he vist les meves corbes i tors de 19 anys bastant manipulats. Aquestes són les coses que fan a les dones siguin conscients que els ideals de bellesa res realistes que tenim. Qualsevol que sàpiga com sóc, sap que defenso l’amor propi, honest i pur. Així que he decidit pujar la imatge real (dreta) i agraeixo a la revista Modeliste per treure les imatges i arreglar aquest problema de retoc».

Keyra Knoghtley denúncia el fet de que en el cartell de la pel·lícula  King Arthur el seu pit hagués sigut modificat pel fet de que van considerar que en tenia poc pel que van augmentar el seu volum. L’actriu va demanar que no el tornessin a modificar perquè ella s’estima tal i com és. 

Són molts els casos en els que les famoses han denunciat el fet que la seva imatge hagi sigut recocada ja que estan desconformes perquè no mostren la realitat del seu cos i de com són realment. Sino que els retoquen el seu cos per mostrar una imatge d’elles més primes, o amb més volum de pit perquè consideren que tenen poc i amb un rostre editat perquè llueixi perfecte i sense imperfeccions. 

Així doncs, per defensar la seva imatge natural, denuncien a través de Xarxes Socials aquests fets ja que, com comenta Inma Cuesta, “veure aquestes imatges i no reconeixe’t fa que descobreixis que la teva imatge està en mans de persones que tenen un sentit de la bellesa totalment irreal”. 

Aquests tipus de fets conviden a fer reflexionar sobre la pressió de la societat, de les indústries que tenen instaurats un ideals de bellesa completament irreals amb els que fan que les persones no s’estimin a sí mateixes pel fet de no complir aquests ideals. Pel que volem fer veure que ens hem de mostrar de manera natural com som realment. 

Al llarg de la història de l’esport, s’ha cregut que els homes eren millors atletes que les dones. Poc a poc però, les dones, a base d’esforç, dedicació i lluita constants han anat mostrant que les seves condicions i capacitats físiques eren igual de bones que les dels homes. D’aquesta manera, es va anar obrint un nou camí cap a l’esport femení, en el qual han sorgit atletes pioneres en diferents esports les quals han deixat una petjada molt important en la història i l’evolució de l’esport.

Per aquest motiu, en el post d’avui, volem fer un homenatge a totes aquelles dones que van tenir el valor d’enderrocar les mentalitats masclistes que dominaven el món dels esports i es van saber fer un lloc en el sector. 

A totes elles, gràcies.

Charlotte Cooper

Filla d’Henry Cooper i Teresa Georgina Miller, Charlotte va néixer el 22 de setembre de 1870 a Ealing, Middlesex.

Es va interessar pels esports des de molt petita, especialment pel tenis. Tot i que durant aquella època era una mica complicat per a les dones, els seus pares sempre li van donar suport. Va aprendre al club de tenis al Ealing Lawn Tennis Club però el pas definitiu va ser quan Harold Mahony, que guanyaria a l’All England Club i els Jocs Olímpics de París, va accedir a entrenar-la.

Amb només 14 anys, va guanyar el seu primer campionat, el qual la conduiria posteriorment a una carrera plena d’èxits. L’any 1893, Charlotte va guanyar el seu primer títol absolut al club d’Ilkley, al nord d’Anglaterra. Aquest mateix any debutaria a Wimbledon, tot i que perdria en semifinals davant Blanche Bingley.

Als 25 anys, Charlotte va guanyar el seu primer títol individual a Wimbledon, un dels campionats somiats per qualsevol tenista. Cinc anys després, Charlotte Cooper es va convertir en la primera dona guanyadora d’un títol olímpic, aconseguint la victòria en la final femenina de tenis dels Jocs Olímpics de París, l’any 1900, més concretament, els primers jocs en els quals es va permetre la participació de les dones.

Va tornar a guanyar el campionat de Wimbledon fins a 3 vegades més. Però la seva cinquena victòria a Wimbledon el 1908 va fer que fes un nou rècord: es va convertir en la persona més veterana a guanyar el torneig, rècord que encara avui segueix vigent.

En el 1912 seguia sent una de les millors tenistes de l’època i després de dues medalles olímpiques i cinc tornejos de Wimbledon, va tornar a arribar a la final d’aquest torneig amb 41 anys, encara que aquesta vegada perdria contra Dorothea Douglass. Va seguir competint fins passats els 50.

Va morir el 10 d’octubre de 1966 a Helensburgh, però gràcies al llegat tan increïble que ha deixat, sempre serà recordada i celebrada.

Nadia Comăneci

Va néixer a Oneşti a Romania, el 12 de novembre de 1961), filla de Georghe i Stefania-Alexandrina.

Va començar a competir a escala nacional l’any 1970 com a membre de l’equip de la seva ciutat natal. Ràpidament va ser reclutada per l’entrenador Bela Karolyi i la seva esposa Marta (entrenadors de l’equip nacional de Romania). Als 13 anys, Nadia Comăneci va assolir el seu primer èxit important: guanyar tres medalles d’or i una de plata al Campionat Europeu de Gimnàstica a Noruega. Un any després, va superar amb quatre victòries individuals a la russa Liudmila Turíxtxeva, penta campiona d’Europa, i es va alçar amb la primera posició a la classificació general individual de les competicions preolímpiques de Mont-real. Aquest mateix any, Associated Press la va escollir Atleta de l’Any.

L’any 1976 va triomfar a Nova York, on, a més d’aconseguir la victòria a la Copa Amèrica, es va convertir en la primera dona que realitzava el doble mortal d’esquena en la sortida del seu exercici d’asimètriques. Als 14 anys, va ser l’estrella dels Jocs Olímpics de Mont-real. La romanesa va ser la primera gimnasta que va aconseguir la puntuació màxima en uns Jocs Olímpics; abans de Mont-real ja l’havia rebut 19 vegades, i a més la repetiria sis vegades més. A Mont-real, Comăneci va guanyar tres medalles d’or.

L’any 1979, es convertia en la primera gimnasta de tots els temps que conquistava tres títols europeus consecutius. Va participar de nou als Jocs Olímpics de Moscou 1980 i es va classificar en el segon lloc de la general individual. 

Després d’aquesta edició dels Jocs Olímpics, Nadia es va retirar de l’alta competició. La seva última aparició en un torneig va ser al Campionat Mundial Universitari celebrat a Bucarest el 1981.

Entre el 1984 i el 1989 la gimnasta va ser membre de la Federació Romanesa de Gimnàstica i va entrenar als joves gimnastes del seu país. El 1998 fou guardonada amb el premi Marca Leyenda. El desembre de 2003 va publicar el seu primer llibre, Cartes a una gimnasta jove.

Nadia Comăneci és avui vicepresidenta del Consell de Direcció d’Olimpíades Especials, presidenta d’Honor de la Federació Romanesa de Gimnàstica, presidenta Honorífica del Comitè Olímpic Romanès, Ambaixadora d’Esports de Romania, vicepresidenta del consell de Direcció de l’Associació per la Distròfia Muscular i membre de la Fundació de la Federació Internacional de Gimnàstica. Ha rebut dues vegades la condecoració de l’Ordre Olímpica en mans del Comitè Olímpic Internacional, i ha engegat a Bucarest una clínica per a ajudar als nens orfes.

Lusia “Lucy” Harris

Al llarg de la història el Draft de la NBA ens ha anat proporcionant multitud d’històries i anècdotes que contar ja que tant els primers Drafts com aquells interminables Drafts dels 70’s i 80’s permetien que els equips tinguessin unes certes frivolitats a l’hora de triar als jugadors sobre els quals tindrien drets en la seva possible carrera en l’NBA.

Una d’aquestes històries que té el Draft de l’NBA és la de Lusia Harris, la primera i única dona escollida en un draft de manera oficial.

Realment no va ser la primera, ja que en 1969 (El Draft de Lew Alcindor/*Kareem Abdul Jabbar) els San Francisco Warriors van seleccionar a Denise Long però l’NBA va anul·lar aquella selecció, en canvi, l’NBA no va anul·lar la següent selecció d’una dona. En el lloc 137 els Nova Orleans Jazz (Actuals Utah Jazz) van triar a la jove Pivot d’1.91 cm Lusia Harris de la Delta State University en el Draft de 1977. Això va fer que es convertís en la primera i única dona escollida en l’NBA per un equip professional.

Seguint amb la història de Lusia Harris, en aquell moment era una de les grans dominadores del bàsquet femení als Estats Units ja que havia portat a Delta State a 3 Campionats Nacionals consecutius (amb un rècord de 109 victòries i 6 derrotes) i a la selecció Nord-americana a guanyar el Campionat Pa Americà i la medalla de Plata en els jocs Olímpics de Mont-real 1976. Aquesta carta de presentació esportiva valia com a justificació per a la selecció dels Jazz, encara que anys més tard, bo mesos més tard, es descobriria que en aquells dies Lusia estava embarassada i no podria haver acudit al Campus d’entrenament dels Jazz. Lucy mai va mostrar interès a intentar jugar professionalment en l’NBA i mai va arribar a intentar-ho de veritat, encara que no va deixar la seva carrera esportiva ja que va jugar diversos anys en la lliga professional femenina d’aquella època (la WBL) als Houston Angels. En quant va acabar la seva carrera com a jugadora, va decidir començar com a entrenadora.

Lucy va ser i sempre serà un exemple de la lluita que han fet moltes dones en contra del masclisme i el poder de l’home als esports. 

Ronda Rousey

L’última referent del món de l’esport sobre la qual escribim en aquest post és Ronda Rousi. Aquesta atleta nord americana especialista en arts marcials, concretament Judo, ha tingut un pes important en la lluita contra els estereotips de gènere. A més, és campiona olímpica a judo al 2008, on es va classificar com a primera dona nord americana en aquesta categoria.

Després del seu succés a les olimpiades va decidir transmetre el seu coneixement, tècnica i ganes a les generacions joves. La seva missió ha estat des del principi promoure les arts marcials per a tots els gèneres. Després de guanyar la medalla d’or a les olimpiades, va ser convidada per Dana White, presidenta de MMA, per participar en les lluites a l’octagon. Seria la primera dona en participar en un programa d’arts marcials lliures. 

I think that women fighting in the Octagon really affects everything that women see as possible for themselves. It’s not about trying to find a role that already exists that you can fit into.

Now it’s trying to dream up all the different roles you can create yourself. Just like we did in fighting, we can do in every single profession out there.

Linda Rousey (USA today).

Avui en dia segueix participant a MMA, tot i que ha estat inactiva durant un temps. A més, segueix lluitant pels drets de les dones i contra els estereotips a les xarxes socials, on és molt activa. A la seva pàgina web, també, hi podem trobar més de 100 videos tutorials de judo, des de nivell principal fins a expert. D’aquesta manera Rousey segueix fent possible que milions de dones entrin al món de les arts marcials sense patir per ser jutjades o discriminades.

Per tal de continuar donant visibilitat a les dones al cinema, hem cregut convenient deixar constància d’una sèrie de pel·lícules que poden servir per treballar el tema de la dona al cinema:

Gaby, una historia verdadera, Gaby, a True Store, 1987, de Luis Mandoki. Adaptació de la biografia de Gabriela Brimmer, poetessa i escriptora que va néixer amb una paràlisi cerebral que li impedia qualsevol moviment o expressió, excepte el seu peu esquerre.

El color púrpura, 1985, de Steven Spielberg. Cinc dones maltractades que van adquirint la seva independència malgrat totes les fatalitats, maltractaments i discriminacions.

No sin mi hija, Not Without My Daughter, 1991, de Brian Gilbert, tracta sobre la dona que lluita en una cultura adversa quan el domini dels costums de l’home preval sobre el de la dona.

El milagro de Ana Sullivan, 1962,  dirigida per Arthur Penn. Narra la  història real d’una dona que amb constància i eficàcia ajuda a una sordmuda i cega (Hellen Keller), a comunicar-se.

Bailando en la oscuridad, 2000, dirigida per Lars Von Trier, tracta sobre la lluita d’una dona que va perdent la vista en el món laboral.

Madame Curie, 1943,  dirigida per Mervyn LeRoy, Tracta sobre la vida de la investigadora i premi Nobel.

Binta, la gran idea, 2004, curtmetratge de Javier Fesser forma part de la pel·lícula «En el Món a cada estona», narra les històries d’uns nens d’un llogaret del Senegal, una d’elles vol anar a l’escola i els seus pares no li permeten.

“The question, «Why does she stay?» is code for some people for, «It’s her fault for staying,» as if victims intentionally choose to fall in love with men intent upon destroying us.”

En casos de violència domèstica o de gènere, molt sovint es tendeix a posar la pressió i focus sobre la víctima, culpant-la a ella per haver-se quedat. Però les raons per les quals una víctima no fuig del seu maltractador van molt més enllà de la simple decisió de marxar.

La Leslie Morgan Steiner, supervivent de violència domèstica, explica a la TED Talk la seva història. Una història que, com ella reconeix, no és única, ja que és similar a la que podrien explicar moltes més víctimes que van tenir la sort de sortir vives.

La seva història comença amb una jove de 22 anys, nova a la gran ciutat de Nova York, que coneix un home atractiu, intel·ligent i divertit. El principi de la relació va ser idíl·lic, però la Leslie destaca que el primer pas cap a la construcció d’una base de violència va ser idolatrar-la, fer-la sentir superior i mostrar-li un amor incondicional. De forma que, quan ell va deixar la seva feina “perquè amb ella se sentia complet” i li va dir de traslladar-se, casualment, lluny de la família i amics, ella va sentir que li devia, ja que ell havia fet sacrificis per ella i l’estimava amb bogeria. Però aquest va ser el primer pas cap a l’aïllament.

A continuació, van arribar les demostracions de força. El seu maltractador va comprar tres pistoles amb l’excusa que, en ser una zona nova, es volia sentir segur. Però, tal com expressa la Leslie, en realitat eren un avís cap a ella. Un avís que, si ell volia, la podia sotmetre. Així doncs, quan la va asfixiar per primer cop, ella ho va atribuir a l’estrès. Quan li va donar la primera pallissa, ella va assumir la culpa perquè podria haver sigut més bona amb ell. Quan la tirava per les escales, quan li llançava café bullint per sobre de la roba per una entrevista de feina, quan l’amenaçava de matar-la,…

I per què no va marxar, doncs? Perquè no sabia que estava sent maltractada, diu ella. La violència de gènere no comença d’un dia per l’altre, tot el contrari. El maltractador va posant amb cura les pedres del camí que guiaran a la víctima cap a un pou del qual li serà molt difícil escapar. No comença amb una pallissa; comença amb els petits comentaris, amb demostracions de poder i força, amb l’aïllament, amb la construcció de l’estereotip de noi amb problemes que serà salvat per la noia,… Amb la lenta normalització de situacions i comportaments violents. Aquest procés va provocar que ella no s’adonés de la situació que estava vivint, fins al punt de viure en una realitat alternativa, com ella diu: “I never once thought of myself as a battered wife. Instead, I was a very strong woman in love with a deeply troubled man, and I was the only person on Earth who could help Conor face his demons.”  

La segona raó per la qual no és tan fàcil marxar per les víctimes és el perill que aquesta decisió podria comportar. El maltractador no té res més a perdre, i l’últim pas en la violència domèstica és matar la víctima. És tal aquest desenllaç, que el 70% dels assassinats per violència de gènere es donen després que la víctima hagi deixat l’agressor. Quan no és la mort, altres tècniques per seguir torturant la víctima, fer-la penedir de la seva decisió i aconseguir que torni són l’assetjament o amenaçar de treure-li o fer quelcom dolent als fills, entre d’altres. 

Tot i que la Leslie tenia una vida perfecta, aquesta no va significar una salvació. Amb la seva història, doncs, també vol posar de manifest que la violència de gènere li pot passar a tothom i que no hi ha un estereotip de víctima.

En resum, la Leslie respon a la pregunta que molta gent fa a les víctimes i denuncia la necessitat de deixar de posar el focus i responsabilitat sobre elles, ja que aquestes, molt sovint, no són conscients que estan sent maltractades, perquè és la idea d’amor a la qual s’han acostumat per culpa de la manipulació de l’agressor. Hem de protegir i acompanyar la víctima, i qüestionar i jutjar al maltractador. Educar noves generacions perquè entenguin que l’amor romàntic (aquell típic de conte de fades, el de la gelosia, agressivitat, impulsivitat i control) no és l’amor sa, i que no s’ha de ser ni agressor ni còmplice. Només així deixarem un món sense víctimes “que no marxen”.  

• 

Hola! Aquesta setmana us presentem el joc dels «Mots Encreuats«. Es tracta d’una mena de trencaclosques amb els jocs de paraules. L’objectiu és que completeu el tauler amb les pistes que es donen (i han d’encaixar).
Nosaltres l’hem volgut adaptar al #Metoo, així que ja sabeu, les paraules van relacionades amb aquesta temàtica.
No es val fer trampes i veure la solució 😉

A continuació podeu veure les respostes!

• 

Marta Llorens, Júlia Mata i Èlia Rigau