Este blog es una experiencia colectiva de creación de contenidos en el marco de la asignatura de Género y Publicidad por la docente Carmen Echazarreta y Andrea Aran de la Universitat de Girona.
Que són o qui són les dones STEM?A que ens referim quan diguem que una dóna es STEM?
Primerament, és important tenir clar aquest concepte. La paraula «STEM» és un acrònim en anglès format per les paraules Science, Technology, Engineering i Mathematics. Per tant, quan parlem de dones STEM, fa referència a totes aquelles dones que han estudiat i s’han implicat en carreras de ciència, tecnologia, enginyeria o bé matemàtiques.
Antigament, eren poques les dones que estudiaven i s’implicaven en aquestes carreres ja que són professions que estaven associades als homes. De fet, encara a dia d’avui, 9 de cada 10 nenes d’entre 6 i 8 anys, associen aquestes professions amb afinitats i destresses masculines. A més, es va realitzar un estudi a una ciutat de Mèxic i la majoria dels pares consideren que els nens tenen millor rendiment en referència a aquestes matèries. Tot i així, el 73% dels pares van confessar que, animarien a les filles estudiar aquestes matèries si fos la seva verdadera vocació.
No obstant, les empreses i organitzacions que estàn més avançades respecte la política d’inclusió i la diversitat comencen a buscar-les i a valorar-les. Això en part es degut al feminisme i a les demandes de les dones per ocupar més llocs de treball: «igual capacitat, igual oportunitats i igual drets«. Igualment, a dia d’avui, encara és escàs el nombre de dones que es vinculen i relacionen amb les professions STEM i això és una problemàtica que s’ha de resoldre.
Si bé, està demostrat que com més diversitat hi hagi en els equips de treball que porten a terme investigacions de ciència i tecnologia, s’aprecia més qualitat i més productivitat. I, tot i que el % de dones en els rols de lideratge segueix sent baix, es destaca la presència de dones en algunes de les grans empreses mundials de tecnologia així com Yahoo, Oracle, IBM, etc,.
Són bastants els especialistes que consideren que això és un tema que s’ha de començar a tractar des de l’infància, ja que, a les escoles ja és veu com les nenes poc a poc van perden l’interès en les dites assignatures. En aquest sentit, destacaríem l’importància del rol dels pares i dels educadors en l’apertura de les professions a les nenes.
Afortunadament, cada cop són més les empreses i organitzacions que estàn lluitant constantment per tal de millorar i canviar aquests estereotips creats per la societat.
Finalment, us deixo un vídeo molt interessant, creat per UNESCO, el qual menciona a algunes dones del sector que són molt importants i que són un gran referent:
En la nostra primera entrada del blog, volem parlar-vos sobre la importància del lideratge femení dins d’una empresa. Com sabem, la majoria dels càrrecs directius els ocupen homes. Només el 34% de dones ocupen aquests segons l’informe del 2021 de «Women in Business».
El lideratge femení es caracteritza per l’eficàcia per crear equips de treball i per saber afrontar amb bones decisions les situacions de crisis. A més, les dones ofereixen un tracte més personal i això augmenta el desenvolupament del treball d’una manera més natural gràcies a la proximitat que transmeten.
Està demostrat per dades empíriques que les dones tenen més probabilitats de desenvolupar les habilitats clau del lideratge. Un estudi d’Harvard Business Review, va confirmar que les dones que ocupen llocs directius van obtenir millors avaluacions que els homes en una sèrie de competències clau, com per exemple, motivar als treballadors, establir relacions i treballar en equip.
Una altra investigació de la Universitat de Leipzig es va veure que a les dones els va millor desxifrar les emocions dels rostres de les persones i llegir el llenguatge corporal.
A més, una publicació de la revista Science, va demostrar que la intel·ligència col·lectiva augmentava si hi havia dones en el grup.
Durant els anys s’ha pensat amb el tòpic de què la manera de liderar entre un home i una dona en una empresa era totalment diferent. De fet es creia fins fa poc que el lideratge masculí era senyal d’èxit en un negoci mentre que el femení no tenia aquesta imatge.
Per aquest motiu, a partir de la busca d’informació a través de diferents fonts i estudis s’ha pogut comprovar que realment aquest concepte està totalment erroni i desfasat.
Segons un estudi de la Universitat d’Oviedo s’ha vist el següent:
No es presenta cap diferència a grans trets significatius en l’àmbit de direcció d’equips sigui dona o home.
Sí és cert que s’ha pogut demostrar que en l’àmbit executiu les dones poden arribar a ser més dedicades a l’hora de fer el treball, detallistes i fins i tot dominants mentre que els homes prenen les decisions de manera més cautelar.
En càrrecs d’alta direcció, tant les dones com els homes prenen decisions, s’organitzen i tenen una tolerància de manera similar.
En el punt d’ocupar càrrecs més executius, les dones poden arribar a tenir una orientació per voler obtenir uns resultats superiors, un major esforç respecte als homes que se l’hi atribueix en favor seu del factor d’autoafirmació on es creuen més dominants, segurs de si mateixos i fins i tot sociables.
Per tant concordant amb altres estudis, documents i informació relacionada amb el tema, hi ha d’haver en una empresa una igualtat de lideratge pel bon funcionament de l’entitat, ja que es poden cohesionar per aportat els seus punts forts siguin homes o siguin dones.
El siglo XX fue un siglo de explosiones. Un siglo donde se dieron las dos grandes Guerras Mundiales, un siglo donde por las calles corrían los gritos de aquellos que participaban en esas luchas sociales para conseguir los derechos que hoy en día poseemos, entre muchos otros hechos históricos, como la creación del feminismo y su lucha. Pero la verdadera explosión que se dio fue la de la Publicidad. Fue un siglo en el cual se inició el desarrollo y profesionalización de la actividad publicitaria, al mismo tiempo que se iban desarrollando la tecnología y la globalización, tres grandes universos que van cogidos de la mano. Como en casi todos los sectores que hoy en día conocemos, el papel de la mujer ha sido desconocido, olvidado, infravalorado, entre otros adjetivos que se podrían añadir a una larga lista. Desde nuestra perspectiva como estudiantes, nos dimos cuenta de que durante toda la carrera la diferencia de referentes masculinos en relación a los referentes femeninos, de los cuales se nos había hablado, era magistral. De todos los ámbitos que hemos ido explorando a lo largo del grado, tanto en la disciplina de la Publicidad como en el de las Relaciones Públicas, no supimos hacer referencia a ninguna mujer, ya que nunca se nos había hablado de ninguna.
Conferencia de Emma Pueyo, directora creativa, que busca inspirar y motivar a las mujeres en el mundo de las agencias.
Nuestro objetivo en este proyecto que vamos a ir construyendo poco a poco es dar tanto la visibilidad como el poder que se les arrebató a esas referentes femeninas y de las cuales tanto nosotros, como los actuales y futuros alumnos del grado, carecemos. Porque, para poder cambiar un mundo y una sociedad, hay que empezar a cambiar el tipo de educación que se ejerce en las escuelas, institutos y universidades. Acostumbrados a idolatrar a los grandes escritores, filósofos, exploradores, historiadores, pintores, artistas y un gran etcétera, debemos entre todos cambiar esta costumbre para poder darles el lugar que se merecen a esas mujeres que también han construido la historia a la par que ellos. Es hora de empezar a hacerlas visibles y darles el reconocimiento que la sociedad, educación y la política les quitaron.
Dad la bienvenida a las grandes referentes de la Publicidad y las Relaciones Públicas.
Actualment a xarxes socials com Instagram podem trobar una infinitat de filtres que modifiquen la nostra aparença facial per aconseguir una bellesa que mai aconseguirem en la vida real; aquests et creen unes expectatives de com hauries de ser per encaixar. Som molts els que ja no pengem una imatge sense retocar, perquè a xarxes socials, no prima la naturalitat. Els filtres que distorsionen la realitat, de mica en mica aconseguixen afectar a les nostres inseguretats, ja que dissimulen el que per nosaltres són defectes, com pot ser el nas.
Aquest fet es veu influenciat sobretot a les dones, ja que és a aquestes a qui més se’ls hi imposa aquests cànons o estàndards de bellesa. La preocupació per a la imatge en les dones, sol ser cada vegada més freqüent i en edats més primerenques. Aquest fet està directament relacionat amb l’arribada de noves aplicacions per a mòbils i modes dirigides a aquest target. Moltes noies joves i adolescents prenen com a referents a altres noies que per X motius tenen certa influència en les xarxes i fa que es generi una certa obsessió per ser com elles, vestir la mateixa roba, viure les mateixes experiències, tenir el mateix cos, etc.
Als Estats Units, un 55% dels cirurgians plàstics, reconeixen molts pacients, ja no arriben amb una imatge d’un famós al qual es volen assemblar, sinó que porten una imatge pròpia amb un filtre, i volen arribar a assemblar-se a un reflex dels seus filtres. En els últims anys, també s’ha donat una demanda important d’augment de llavis, fet que es pot trobar en molts dels filtres.
La imatge que proporciona Instagram, en moltes ocasions és impossible d’aconseguir en la vida real, ni amb retocs estètics, afirma Jesús Benito Ruiz, president de l’Associació Espanyola de Cirurgia Estètica Plàstica. Diu, també, que és un fet bastant preocupant que les persones vulguin intentar corregir problemes o deformitats que ha creat la pròpia càmera. Res del que es pugui fer en la realitat, es podrà comparar amb una imatge digital irreal i idealitzada.
L’existència d’aquest filtre pot portar a tenir greus problemes d’autoestima, perquè un cop s’apaga la càmera, i la persona deixa de veure el seu jo retocat per veure el seu jo real, torna a veure les seves imperfeccions i defectes que durant un moment no han existit. Un es pot sentir malament per no poder ser així en la realitat o desenvolupar trastorns com el BDD (Trastorn Dismòrfic Corporal), que afecta en la seguretat personal d’una persona a nivells extrems. També pot ocasionar que una persona s’acostumi tant a veure’s a través de filtres, que ja no reconeix ni la seva pròpia aparença física.
El cinema es va crear a finals de 1895 pels germans Lumière el 1895 quan van presentar el seu cinematògraf. Situant-nos en l’època on el paper de la dona era totalment secundari al món professional, la presència en el món del setè art era pràcticament nul·la. És per això que vam haver d’esperar més de 40 anys per trobar les primeres obres creades per dones.
Segons les recerques realitzades per la Filmoteca Espanyola al 2020, María Forteza va ser la directora del film Mallorca, rodada al 1933. Això la converteix en la primera dona a realitzar un film sonor a Espanya. Anteriorment, va anar Rosario Pi, una altra de les pioneres del cinema, la dona a la qual se li atribuïa l’haver rodat la primera pel·lícula sonora a Espanya en 1935, «El gat muntès». Forteza juntament amb el seu marit Ramón Úbeda va treballar com a dobladora de pel·lícules.
No va donar suport al cop d’estat de 1936, per la qual cosa es va exiliar a Lisboa al costat del seu marit i la seva filla. Allí va romandre des del final de la Guerra Civil fins a 1951, quan va tornar a Mallorca amb la seva filla.
Va morir jove a Mallorca a causa d’una malaltia cardíaca, abans de 1964. La seva filla va continuar vivint a l’illa, en l’anonimat.
La poca consideració, la poca visibilitat, la precarietat laboral i la desigualtat són alguns dels problemes amb els quals es troben les atletes de l’estat espanyol. La lluita constant de les dones per a tenir reconeixement i visibilitat dins del món de l’esport és una realitat que porten vivint des de fa molts anys, i tot i que hi ha hagut una notable evolució respecte a anys anteriors, encara segueixen molt menys reconegudes en comparació amb l’esport masculí.
Tot i que esportistes com Arantxa Sánchez Vicario, Mireia Belmonte, Garbiñe Muguruza, Ruth Beitia o Laia Sanz han sabut aixecar el cap, lluitar i posicionar-se com a campiones en el seu àmbit, queda molta feina per fer. Les dones esportistes han de lluitar amb la desigualtat, la discriminació i els abusos de forma constant pel simple fet de ser dones i esportistes.
El Consejo Superior de Deportes afirma que l’any 2017, només un 21,5 % de les llicències federatives eren de dones. Això pot ser donat per la poca ajuda que reben, per la poca visibilitat i per la gran bretxa salarial que tant caracteritza al món de l’esport.
Hi ha esportistes que viuen de l’esport gràcies a les campanyes publicitàries que han aconseguit fer arran dels seus èxits, altres viuen del que els paga el seu club o patrocinador, altres només reben material i d’altres no tenen cap mena d’ajuda.
Altres esportistes que han de deixar l’esport i allò pel que porten lluitant tota la vida per buscar un futur millor, és a dir que encara que l’esport li doni els recursos per subsistir en el present, han de buscar oportunitats per un futur millor fora del que és l’esport professional. El sou de Neymar l’any 2018 (40 milions d’euros), equival al sou anual de 1.693 dones esportistes i l’any 2019 Roger Federer va guanyar 93,4 milions d’euros mentre que Serena Williams en guanyava 29,2. Tot això exemplifica de forma molt més clara la quantitat de desigualtats que pateixen les dones esportistes. Per això i molt més, demanem canvi, igualtat i sobretot, visibilitat.
Fins i tot en grans esdeveniments internacionals dins el món de l’esport la falta de visibilitat segueix sent un gran problema per l’evolució de l’esport femení. Megan Rapinoe, futbolista reconeguda mundialment i guanyadora del Ballon d’Or el 2019, també considera la manca de visibilitat com un problema que anul·la l’esforç que fan les atletes dia a dia. Quan Rapinoe va guanyar el Ballon d’Or el 2019 moltes persones no s’ho podien creure. El problema no era que la futbolista no fós suficientment bona per rebre el premi, sinó que la poca visibilitat en el món de l’esport, concretament el fútbol femení era pràcticament nul·la. Com a resultat, el públic no coneixia l’atleta i els semblava impossible que hagués guanyat un premi tan prestigiós.
En el món de l’esport femení molts cops no importa si l’atleta, l’esdeveniment o competició són famosos i reconeguts si en la majoria de casos el show no es retransmet als mitjans de comunicació pel simple fet que les atletes són dones. El problema no resideix en què les atletes siguin dones sinó en la visibilitat que se’ls dóna. L’esport, com qualsevol altra cosa dins una societat capitalista, ha de ser atractiu per l’espectador. L’espectador necessita incentius per a destinar el seu temps a visualitzar un partit de futbol, bàsquet o una cursa d’atletisme, més enllà del fanatisme o passió que pugui sentir. Aquests incentius són creats per humans fent servir tècniques de màrqueting clàssiques. L’esport masculí ha estat promocionat des dels inicis com una cosa impressionant i digna de veure, en canvi, l’esport femení ha estat cancel·lat en molts episodis de la història.
La manca de visibilitat de l’esport femení ve donada per la poca importància que els mitjans de comunicació i els mateixos clubs i entitats han donat a la meitat femenina de l’esport. No es consumeix menys esport femení perquè no agradi al públic, sinó perquè el públic no ha estat instruït perquè li agradi l’esport femení ni ha tingut prou oportunitat de desenvolupar aquest interès pel seu compte.
Aquesta problemàtica cada cop té més ressò i s’està veient que és possible tirar endavant l’esport femení fent servir les mateixes tècniques de màrqueting que es van fer servir quan algú va decidir posar de moda l’esport en general. Només fa falta una empenta per part de mitjans, clubs i governs per donar més importància a quelcom que no deixa de ser una realitat amagada. Per sort, cada cop hi ha més consciència de la situació i moltes entitats i clubs comencen a prendre acció per a fer un canvi en la visibilitat d’aquest fenomen.
La CCMA, la Generalitat de Catalunya i el CAC, per exemple, van dur a terme una campanya durant l’any 2020 que tenia com a objectiu donar més visibilitat al l’esport femení als mitjans. La campanya, protagonitzada per cinc esportistes d’elit, té com a eslògan: “Si no veus esport femení, et perds la meitat de l’espectacle.” i fa servir el hashtag #ThoEstàsPerdent. Si se segueix amb l’esperit que l’esport femení té les mateixes característiques per agradar i vendre que pot tenir l’esport en general es pot arribar molt lluny per fer el món de l’esport més inclusiu i igualitari. Arribarem més amunt!
Com a primera entrada al blog us volem presentar el Bingo #MeToo.
Aquest joc està inspirat en el Bingo, que ja coneixem tots 🙂 Aquest està compost per diverses frases que representen situacions comunes que ens han pogut succeir a totes les dones. El que es tracta és que cadascuna indiqui amb un tick segons si en algun moment ha passat per alguna de les situacions que es mostren a continuació.
L’objectiu del post és que es prenguin consciència de les diferents situacions que a vegades poden passar desapercebudes però que succeeixen sovint i que haurien de desaparèixer.
Des d’aquí animem als diferents usuaris que “juguin” en aquest bingo i comparteixin la seva pròpia experiència, ja sigui en el seu propi Instagram o en els mateixos comentaris de la publicació.
A continuació es mostrarà un exemple de la graella completada juntament amb el testimoni d’una noia explicant les diferents situacions que ha viscut:
En el meu cas per exemple, moltes vegades quan no hi havia la Covid, a les discoteques els homes s’aprofitaven a causa de la manca d’espai entre la gent per tocar-me, el que passa és que després quan em girava com que hi havia tanta gent al voltant meu, no sabia qui havia sigut. Em sembla una situació d’abús i injusta!
Per altra banda, també em sento insegura a l’hora de passar per davant d’un grup d’homes, ja que la majoria de les vegades se’m queden mirant. És una situació molt tensa, ja que per dins tinc aquella incertesa de si em diran o em faran alguna cosa…
Tant homes com dones moltes vegades m’han o dit «com pots ser tan guapa i no tenir xicot». No trobo el sentit en ser guapa i tenir xicot, a part no s’ha de donar per fet que tindràs un home de parella. El problema és que es dóna per suposat que si ets noia tindràs xicot. No per ser guapa se t’ha de relacionar amb què tens un compromís. Totes les dones independentment del seu aspecte físic poden o no tenir parella.
Que em pitin els cotxes també és una situació que visc potser 5 cops al mes aproximadament. Sempre els qui ho fan són homes i a vegades no només intenten cridar l’atenció amb el clàxon sinó que també afegeixen «piropos» els quals són despectius.
Hi ha cops que m’ha passat que en llocs públics, gent, empleats o altre tipus de personal es dirigeixen a mi com a «guapa», «cariño», «reina» entre altres maneres. No considero bé que ho facin així només per ser dona, ja que això als homes no se’ls hi fa. Per tant, hauria d’haver-hi un tracte equitatiu cap ambdós sexes. A part, em sembla una manera delicada que se’ns atribueix a les dones i un tracte que passa dels límits per part de gent que no ens coneix. Se’ns ha de respectar de la mateixa manera que als homes, per tant és una falta de respecte, mereixem el mateix tracte.
Homes m’han xiulat i dit tota mena de comentaris en llocs públics. No només em genera una situació incòmoda sinó que també és intimidant i indignant, ja que no pots fer res al respecte perquè ho deixin de fer. Sempre se’m plantegen dues opcions la primera és imposar-me i l’altre és ignorar-los. El que passa és que cap de les dues porta a una solució perquè potser si m’imposo puc acabar molt pitjor i si ho ignoro deixo que em segueixin menyspreant. Es creuen amb tot el dret de fer-te sentir malament. Jo vull caminar pel carrer amb total tranquil·litat sense que ningú em molesti i menys d’aquesta manera.
Per acabar, rebo sovint la frase de «avisa’m quan arribis a casa», sigui a través de missatge de text, trucada o dit verbalment per part de familiars o amics. Em genera por perquè cada vegada que m’ho diuen em recorden que sóc un col·lectiu vulnerable i que estic exposada al risc en tot moment. Em dóna a entendre que fins que no sigui a casa, estic en perill o en menys perill que si estigués fora en un lloc públic.
En conclusió, m’han faltat 2 situacions per a fer bingo. Malauradament no he posat un tick a totes però sí que a la majoria d’elles. Espero que algun dia cap dona pugui sentir-se identificada amb cap d’aquestes situacions.
Us animo a totes a participar en el joc per a compartir les vostres experiències, donar-nos suport i visibilitzar aquestes situacions tan injustes a través del hashtag #MeToo.
En el nostre compte d’Instagram @adgender podeu descarregar la graella del bingo i crear la vostra experiència.
Existeix una gran diferència pel que fa a la presència femenina als càrrecs directius en comparació amb la masculina, ja que la xifra de dones directives a Espanya se situa en 34% per segon any consecutiu.
Aquest estancament s’ha produït després d’un creixement positiu els últims anys, en els quals el 2019 va augmentar de 27 a 30%, i del 30 al 34% a 2020, segons les dades de l’informe «Women In Business 2021»
Els departaments que compten amb més directives són els de recursos humans, amb un 35%, seguit del de l’àrea de direcció financera amb un 32%, àrea d’operacions amb un 28% i el de màrqueting, amb un 25%.
Les principals mesures que han adoptat les diferents empreses per a millorar la igualtat de gènere són:
-Garantir un accés equitatiu a les diferents oportunitats disponibles del desenvolupament laboral.
-Aplicar polítiques de treball flexible.
Aquestes mesures les segueixen un 35% de les empreses espanyoles.
A més d’aquestes polítiques, existeixen d’altres com:
– La creació de cultures corporatives inclusives, les quals segueixen un 32% de les empreses.
-La revisió del procediment de contractació, amb un 26%.
-El desenvolupament de programes de mentoring i coaching, amb un 23%.
Tot i això, encara hi han moltes empreses que no apliquen cap mena de política de diversitat de gènere, i s’ha vist reflectit en les dades proporcionades per aquest estudi, en el qual es veu l’augment anual que han tingut les empreses que no fan res al respecte, les quals eren l’11% i han arribat al 26%.
Així mateix, l’estudi va analitzar quina era l’evolució del paper femení a l’empresa depenent de la seva comunitat autònoma, en la qual es pot veure que la Comunitat de Madrid se situa en primer lloc amb 39%, en segon lloc hi trobem Catalunya, amb un 34%, seguit de Galícia, amb 33%,Andalusia amb un 29%, la Comunitat Valenciana amb un 26% i finalment el País Basc amb un 23% de directives.
adj. No susceptible d’ésser vist, que escapa a la vista.
El diccionari defineix que invisible, és tot allò que no es pot veure. És el cas de les dones d’Àfrica? Potser invisibles no són, però sí que estan oblidades i abandonades. Interessa i és essencial per avançar totes juntes mostrar el calvari que viuen des de fa molts anys el col·lectiu. Per això, a través d’aquest bloc indagarem en el més profund i intentarem explicar i apropar-vos una mica més en aquesta crua realitat.
FAO/Giulio Napolitano. Dona treballant la terra per a la pluja per poder preservar l’aigua – Nigèria.
Com a la majoria de llocs, la dona té un paper fonamental en l’economia del país o continent i Àfrica també forma part d’aquesta regla. Les dones africanes representen un 90% de l’economia informal, tot i això, elles segueixen lluitant per enderrocar les barreres de l’àmbit laboral, però clar no és gens fàcil. És molt difícil econòmicament poder pagar uns estudis i encara més poder obtenir un crèdit, i si s’obté no són les noies qui acaben estudiant, a les classes hi ha molts més nens que nenes. Tots els factors influeixen: l’economia, la religió, la cultura… A la majoria de les cases qui carrega amb les feines són les dones i les nenes. Hi ha activistes com Mama Tola que es dedica a anar arreu del país per intentar sensibilitzar porta a porta sobre la perspectiva de gènere i intentar equilibrar la balança de les feines de casa.
Per exemple, el Congo és un dels països més rics en minerals com el coltan i el cobalt, claus en la fabricació de mòbils i de les bateries del cotxe elèctric, però la majoria de la població és extremadament pobre i no té accés a la salut. Els barris populars estan superpoblats i completament abandonats pel govern. No tenen aigua ni electricitat, les malalties proliferen i les dones i els infants són qui més en pateixen les conseqüències.
Al país mundialment famós per l’Ebola, les malalties que maten més gent són, en canvi, el paludisme, la sida i la tuberculosi. El paper de les dones és clau per millorar la salut de les famílies i les comunitats.
A més, la república democràtica del Congo és líder mundial en violacions, una dada esgarrifant. Les dones i nenes són violades i són obligades a donar llum, ja que l’avortament és il·legal. A la resta d’Àfrica, existeixen algunes tribus que les dones són utilitzades com a moneda de canvi i són violades tinguin l’edat que tinguin. A més a més, en algunes tribus els homes poden tenir més d’una dona. En els pròxims articles s’aprofundirà més en totes aquestes tribus i quin paper hi té la dona.
I si decideixen marxar? D’acord, «decidir marxar» no és la paraula, ja que moltes famílies es veuen obligades a fugir de tot aquest horror. Doncs la fugida no és gens fàcil, és un malson horrible, es juguen la vida i la dels seus fills per sortir de tot això sense tenir la certesa de si podran sobreviure a aquest viatge.
A més, dintre d’aquest punt, s’ha de fer un gran incís del fet que dintre d’aquests processos migratoris, la dona és la que s’endú la pitjor part. Segons Begoña Iñarra, germana blanca amb gran experiència en activitats de justícia social i desenvolupament coneix sobretot la situació de les dones nigerianes:
«Elles emigren perquè no tenen cap futur, res a perdre. La família empeny les joves cap a Europa perquè hi ha certa tradició que siguin elles les que surtin i aportin diners per viure millor. Busquen algú que les ajudi i apareix la proxeneta, una dona que també ha estat víctima del tràfic de persones. Fan una mena de pacte religiós. La proxeneta paga el viatge, promet un treball i els diu que un cop pagat el deute seran lliures. Els assignen un protector en el seu trajecte pel desert, que faran en bus i caminant, fins a arribar a Líbia, Tunísia, Algèria i ara, sobretot, al Marroc. En aquests països les prostitueixen el temps que calgui fins que les posin en una pastera amb rumb a Itàlia. Llavors, en sortir dels centres d’internament les esperen les màfies que les duran cap al nord, i després cap a França, Alemanya o Espanya. Allà els diran que tenen un deute d’entre 50 i 90.000 euros i les obligaran a prostituir-se fins a acabar de pagar-lo. A París, al bosc de Vincennes, està ple de nigerianes, en condicions terribles, i prostituint-se dia i nit, plogui, nevi o ventegi fins que paguin el deute».
Begoña Iñarra
Un altre punt greu en què és convenient parlar és de les necessitats bàsiques que haurien de tenir. El 70% de les dones de l’Àfrica subsahariana no té accés a un vàter segur, el que suposa una amenaça per a la seva salut i les condemna en moltes ocasions a situacions compromeses, por i fins i tot violència, segons un informe de l’ONG WaterAid,
La investigació de WaterAid, centrada en la distribució d’aigua potable i serveis de sanejament, conclou que 297 milions de dones d’aquesta vasta regió africana no tenen un bany que compleixi els estàndards mínims de seguretat i higiene, de les quals 107 milions no tenen cap mena de bany.
«Quan les dones no tenen un lloc privat, net i segur, queden en una situació vulnerable. I, quan fan les seves necessitats en un espai obert, s’arrisquen a què les assetgin»,
Barbara Frost, directora de WaterAid,
Finalment, s’ha de tractar d’un altre tema fonamental dintre l’actualitat que estem vivint i és la COVID-19 i com aquest afecta la població i sobretot a les dones i nenes d’Àfrica.
«Des que es va declarar el primer cas de COVID-19 al Sudan del Sud, no he pogut ser jo mateixa. Estic molt preocupada. Com sobreviurem sense el nostre treball en el camp?»
Atim, agricultora de 45 anys.
Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), almenys el 95% de les persones al Sudan de Sud depenen de l’agricultura, la pesca i el pasturatge per obtenir aliments i ingressos amb què satisfer les seves necessitats diàries. La majoria de les i els agricultors sobreviuen amb les seves collites, amb les que cobreixen les necessitats alimentàries de la seva família o compren aliments, envien els seus fills i filles a l’escola i paguen les seves factures mèdiques.
Atim va perdre als seus nou fills a causa de diverses malalties perquè no podia pagar les factures mèdiques. Sap l’important que és la salut i tenir diners per poder pagar els tractaments necessaris davant un possible contagi de la COVID-19.
A mesura que els casos de COVID-19 augmenten al Sudan del Sud, moltes famílies s’han d’enfrontar a una batalla contra dos adversaris: el virus i la fam. Aquest escenari és comprensible en un país on més de set milions de persones ja pateixen d’inseguretat alimentària.
Però Martha, de 14 anys, igual que altres noies del país, tem una altra conseqüència davant d’aquest empitjorament de la situació.
«Tinc por de veure obligada a casar-me perquè la meva família pugui sobreviure.»
Martha, 14 anys.
Més de mil escoles han estat tancades a causa de l’emergència sanitària. Actualment 1,9 milions de nens i nenes al Sudan de Sud es veuen afectats per això.
La situació a Àfrica és molt greu, però al llarg dels anys, grans dones africanes han marcat un abans i un després a la història de la humanitat. Aconseguint fites que no s’havien arribat aconseguir mai. En aquest bloc, explicarem moltes històries que segur que molta gent desconeix.
En definitiva, les dones africanes lluiten cada dia per sobreviure i per guanyar-se un lloc que ja fa molt i molt temps que haurien de tenir. La seva lluita segueix, però no només ha de ser seva, ha de ser de totes nosaltres.
Cuando tenía diecisiete años y volvía de una fiesta, vi a un hombre pegar a una mujer. Llamé al 112 y, para cuando acabé de explicar lo que había visto, ellos ya se estaban yendo. Desde el otro lado del teléfono, solo me hicieron una pregunta: “¿Ella se resiste?”, “No”, “Pues habrá sido un accidente. Buenas noches.” Nunca he vuelto a sentir la misma impotencia que sentí aquel día; vi la sangre corriendo por su mejilla y el miedo en sus ojos, y no pude ayudarla. Porque una persona decidió que no hacía falta, porque ella se fue caminando al lado de su agresor.
Casos como este suceden todos los días. Si un hombre mata a una mujer después de que ella denunciara más de diez veces, sus vecinos saldrán en la televisión declarando que “Escuchaban gritos y golpes, pero se les veía bien” y los espectadores se preguntarán “¿Por qué seguía con él?”. Nadie se molestará en analizar más allá de lo que había a simple vista: años y años de violencia normalizada, de subordinación y de miedo.
Nos han hecho creer que la violencia de género aparece de un día para otro; un día todo está bien, al siguiente tienes la cara –y el alma– destrozada. Pero la verdad es que esta empieza mucho antes de la primera agresión, o del primer insulto. Empieza cuando somos apenas unas niñas, niños y niñes. Cuando los adultos califican a una niña de “bonita” y a un niño de “rompecorazones”, o cuando se insta a las niñas a ayudar a poner la mesa mientras su hermano se queda jugando en el comedor.
Los primeros años son esenciales para el desarrollo de la personalidad y de la cognición, por lo que la educación es lo más importante. Tanto si lo aprenden en casa, en el colegio o en la calle, lo que escuchen y vean será lo que reproducirán en un futuro, ya que, para ellos, será lo normal.
Así pues, cuando la protagonista del corto “Dear Daddy” (Care Norway, 2015) quita importancia a los insultos misóginos que recibe con catorce años bajo el argumento de “Es solo para divertirse, es algo que hacen los chicos”, está hablando desde una mente educada a lo largo de años para pensar que es algo normal y que la violencia de género queda muy lejos de esos insultos. Seguramente a ella, como a muchas de nosotras, también le dijeron otras frases como “Son juegos de niños”, “Quien se pelea, se desea” o “Si se ríe de ti es porque le gustas”. Quizás se acostumbró a oír por parte de profesores que necesitaban tres niños fuertes para ayudarles a mover las sillas, porque era impensable que una niña pudiera ser fuerte cuando su papel era ser bonita, delicada y recatada. Y ejemplos así hay muchísimos más.
¿Por qué seguimos normalizando -educando- conductas que perjudican y limitan tanto a niñas como a niños? Nos encontramos frente a una dimensión invisibilizada de la violencia de género: un problema estructural educativo desde el cual, tanto a nivel social como institucional, se promueven ideas en un principio inocentes, pero que a la larga pueden desembocar en víctimas y maltratadores.
Para ilustrar mejor la idea, pensemos en la violencia de género como un muro. Un muro alto y cuadrado que encierra en su interior a la víctima. La sociedad se ha encargado, durante años de educación, de poner ladrillo a ladrillo con sus hilos invisibles para que, en el momento en que esté acabado, la única persona a la que haya por culpar sea a la víctima.
Todos tenemos comportamientos machistas, aunque sea de forma inconsciente, somos hijos del patriarcado. Como sociedad debemos tomar consciencia de estos, ser autocríticos con nuestras actitudes, deconstruirnos y educarnos en igualdad para mejorar lo que aún podamos. Transmitámoslo también a las futuras generaciones: enseñemos a nuestros niños a no levantar faldas, enseñémosles que por llorar no son más débiles, sino más humanos, y que mostrar sus sentimientos es la forma más bonita de querer a alguien; enseñemos a nuestras niñas a no aceptar ningún insulto ni comentario machista, que pueden opinar en voz alta y que no valen menos por haber nacido de una forma. Solo así podremos avanzar hacia un futuro igualitario.
Muchas cosas han cambiado desde el principio de la humanidad, ¿no es hora ya de que cambie nuestra mentalidad?
